La miro cara a cara, la mort


Això és un diari obert i avui em toca despullar-me i paralar de sentiments i creences. Aquest febrer malastruc, la senyora de la dalla la té molt esmolada i s’està emportant parents i persones molt pròximes. Quan jo tenia dinou anys, l’edat de fer cançons i dir les coses pel seu nom, vaig fer una cançó que resava: No em digueu que l’heu vista, la mort, sota el carro cobert de flors, no li tanqueu els ulls, mireu-la cara a cara...

Odio els eufemismes. Finat, traspassat, desaparegut per evitar dir mort. El cos, per evitar dir cadàver. Catà verum. Contra l’aparença del que sembla ver, d’estar viu. Deu ser això la mort, mudar la pell de l’aparença. Culminar, acabar el ser. Sovint un truncament. De vegades esperat, molt sovint, sobtat, sempre com un furt. Sempre un cop de puny pels vius.

Pels que creiem en el que veiem, tal vegada ens costa més acceptar-la, la mort, així de crua i aspra, definitiva, terrenal. I malgrat tot, abraçar-la. I malgrat abraçar-la, plorar. Plorar per no poder creure, i per creure que el regne de les esperances comença i acaba en el nostre cap. I malgrat plorar, amb els ulls enterbolits, tornar al bell mig de la plaça, que llu el sol i el tamborí ens crida a la dansa, ara amb tonades tristes, ara amb sons de festa.

O.R Parany al vent -home

fusta DM i cordil50 x 60 x 60 cm -1997

Què tenen les places que no tenen els camins,

que inviten a la festa?

Al mig de la plaça he parat un parany
al vent,
i, en teixir-ne l'embull de cordes,
jo mateix hi he quedat atrapat.

¿No és parany, també, el sol de festa,
o la mirada encisadora que no cessa
de captivar-me
sense xarxa ni engany?

Si defujo el seu mirar, m'encercla el vent.
Si encalço el vent, m'embriaguen
els sons de festa i m'enredo
en mon parany. I així em trobo, esclau i llibert alhora,
en aquesta plaça immensa,
que em fa sentir tan familiar
com estrany.

O.R., 1997