Fa dies que volia fer una pizellada sobre la desnaturalització que s’ha infligit al Palau Municipal d’Esports de Badalona cobrint amb grans lones publicitàries gran part de la galeria que el circumda. Cobrir la galeria trenca tota l’estètica exterior de l’edifici. Una estètica que recorda(-va) les precioses galeries superiors, tant característiques, del gòtic català. Ens hem venut l’estètica d’un dels millors tresors de Badalona per quatre monedes de publicitat que no crec pas que resolguin gens el desgavell econòmic de La Penya.
No eixugarem els dèficits amb aquestes pancartes arrossinades i plenes de pols, on jo de ser empresari mai no m’hi anunciaria, per descrèdit. I, en canvi, arruïnarem una de les joies més precioses (que no preuades) de la ciutat, els arquitectes de la qual, Esteve Bonell i Francesc Rius, foren distingits amb el premi Mies van der Rohe, el 1992.
Em sobta molt no haver llegit ni sentit cap queixa al respecte. D’igual manera que em va entristir, no diré sorprendre, que el Palau no figurés en cap dels llocs més destacats de la votació popular dels 7 tresors de Badalona. Dic que no em va sorprendre, perquè la nostàlgia és com una mala herba que tot ho envaeix i no deix créixer ni apreciar les plantes més delicades.
La modernitat va quedar renyida amb els tresors. Puc entendre fins un cert punt que el Palau Municipal d’Esports, o la preciosa “catedral interior” del BCIN, o l’arranjament com a biblioteca de Can Casacuberta... no figuressin en els set primers llocs, però que no apareguessin en lloc rellevant o ni tan sols hi figuressin, denota, al meu entendre, un escorament cap a posicions poc modernes i atrevides, poc obertes a la creació i al món contemporani.
¿Quan, la nostra ciutat podrà declamar el sonet més recitat de “De sol i de dol” de J.V. Foix “M’encanta el nou i m’enamora el vell”!?. De moment sembla que ens hem quedat amb el dol.
I, damunt de tot això, alguns elements estan en un estat lamentable.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada