Lamentem comunicar que l'Oriol Rius i Camps va morir el passat 23 d'octubre al Bellcaire d'Empordà.
L'adreça de contacte dels seus fills es llums_altre_temps@yahoo.com
dissabte, 25 de febrer del 2012
dijous, 6 d’octubre del 2011
Mirades furtives
 |
| Totes les fotos són detalls. Clicar per ampliar. |
 |
| Brueghel, detall. Metropolitan Museum, Nova York |
Dins d’un quadre o d’una fotografia sovint hi ha un altre quadre, una altra història, gestos a penes perceptibles.
Insinuacions, mirades que semblen un furt a la mirada de conjunt, a la intenció primera del pintor o del fotògraf.
Mirades furtives. Mig encriptades en el tema principal, però que són allí, virtuals, amb força pròpia, capaç de generar noves lectures, discursos paral·lels i noves narracions.
 |
| Richard Serra. Font: xarxa |
M’agrada caçar aquests detalls arreu, com acabo de fer amb les estimades màscares de la mort, o com vaig fer ja fa més temps confrontant les mirades de Miquel Barceló amb les del barroc http://oriolriusicamps.blogspot.com/2010/08/fragments.html, o fragmentant sacrílegament les precioses fotos de dones badalonines d’Anna Boyé http://oriolriusicamps.blogspot.com/2011/01/retalls-sacrilegs-de-dona.html.
 |
| Brueghel, detall. Metropolitan Museum, Nova York |
No us hauríeu de perdre de cap manera les fotografies de Josep Brangulí que s'exposen al CCCB fins al 6 de novembre. La seva mirada és com un gran focus que recorre la ciutat al llarg de l’extens període ple de canvis i conflictes que d’una manera més o menys directa va forjar la guerra civil, així com la guerra i la primera postguerra (1909-45).
 |
| Seguint el criteri dels jutges, unes "ilustrísimas zorras" |
En el transcurs d’una hora podem passejar la mirada pels jalons més característics de les grans transformacions socials, urbanes i industrials que va patir Barcelona en el transcurs d’aquest període:
construcció de vaixells de formigó, bombers, escoles, arquitectura industrial, Fira de Barcelona, intercanvi de presoners de la Segona Guerra Mundial,
museus, vida nocturna, paisatge urbà, platja, port, Somorrostro, desplaçament de treballadors a Alemanya, tramvies, guerra i postguerra.
Brangulí ha estat un gran notari de Barcelona, però, per damunt de tot, ens ofereix una mirada social i calidoscòpica que ens pot suggerir moltes lectures.
I alguna que altra nostàlgia.
dimecres, 28 de setembre del 2011
Estimada màscara de la mort ( i 2)
Vull completar la meva xinxeta anterior amb aquestes fotografies que vaig fer fa cosa d'un any al cementiri de Montparnasse.
Parlen per elles mateixes, poc hi puc afegir.
La nostra actitud davant de la mort és alhora tan semblant i tan diversa!
Tan semblant la desmemòria,
tan diversa l'expressió d'allò que més estimem!
També hi ha memorials molt personals al cementiri del Poblenou,
però em limito a aquest, donat que per raons molt diverses de privacitat, seguretat i respecte no es permet fotografiar-los. Podeu consultar http://javiercoria.blogspot.com/2010/04/mausoleos-gitanos.html. Aneu-hi, al segon recinte, cap a la paret nord.
Sortint del cementeri de Montparnasse et trobes amb aquesta celebrada escultura de Rodin.
Les llengues llargues diuen que l'escultor va voler representar Beaudelaire en un instant de gran concentració i introspecció emotiva (!). En canvi, en el seu cenotafi de Montparnasse hi ha un pensador. Emoció i raó. Potser no són tan llunyanes.
 |
| Cliqueu per ampliar |
Vull completar la meva xinxeta anterior amb aquestes fotografies que vaig fer fa cosa d'un any al cementiri de Montparnasse.
Parlen per elles mateixes, poc hi puc afegir.
La nostra actitud davant de la mort és alhora tan semblant i tan diversa!
Tan semblant la desmemòria,
tan diversa l'expressió d'allò que més estimem!
 |
| Brancusi. Memorial d'una noia que es llevà la vida per amor. |
però em limito a aquest, donat que per raons molt diverses de privacitat, seguretat i respecte no es permet fotografiar-los. Podeu consultar http://javiercoria.blogspot.com/2010/04/mausoleos-gitanos.html. Aneu-hi, al segon recinte, cap a la paret nord.
Sortint del cementeri de Montparnasse et trobes amb aquesta celebrada escultura de Rodin.
Les llengues llargues diuen que l'escultor va voler representar Beaudelaire en un instant de gran concentració i introspecció emotiva (!). En canvi, en el seu cenotafi de Montparnasse hi ha un pensador. Emoció i raó. Potser no són tan llunyanes.
dimecres, 14 de setembre del 2011
ESTIMADA MÀSCARA DE LA MORT (1)
L’ombra llarga de Xavier Garcia plana de per tot -gràcies a l’astuta guineu d'en Ferran i el joc escorredís i serpentejant dels altres-, amb un somriure d’orella a orella, de no haver trencat mai cap plat. És com un àcid corrosiu, lent, que no es vol deixar veure… Però va fent el seu curs disgregador, imposant banderes, negant la nostra identitat nacional, tot intentant dissimular rera una màscara d'impostada bonhomia…
 |
| Cliqueu sobre les fotos per ampliar-les |
Vist com està el pati volia fugir de tema, igual com volem defugir la mort. Probablement amb la mateixa pusil·lanimitat, sense mirar-la cara a cara. Amagant-la darrera la màscara. Construint màscares que la transmutin i li donin vida, un nou alè, ales de desig i més enllà. I més ençà. Sobretot més ençà.
Pintant i esculpint per parets i tombes, com els egipcis i tants d’altres, els nostres estimats tresors.
Així ho he vist al famós cementiri de Barre, a Vermont.
Quan més barroc, millor. Així de la mort només en queda això: un garbuig de roses maldant per dissimular les creus.
diumenge, 10 de juliol del 2011
Una joia al BCIN
![]()
Entre les coses encertades en l’àmbit cultural que s’han fet els últims anys al nostre país, excel·leix una escultura bellíssima, que podeu contemplar i gaudir al Badalona Centre Internacional de Negocis.
M’estic referint a l’escultura titulada Origami, de l’escultora-tapissera Aurèlia Muñoz que va morir fa pocs dies.
![]()
Siguin aquestes fotos meves un humil homenatge a aquesta gran dona, que va concebre aquesta petita meravella de paper i espai lluminós, però també a en Jaume Argerich, que ens va deixar ja fa uns anys, qui amb llums i ombres, i tossuda perseverància, fou l’artífex d’aquest Centre i sabé rodejar-se de dos arquitectes badalonins d’avantguarda i de gran enginy, l’Antoni Poch i el Jordi Moliner, que conceberen l'imponent edifici, quasi catedralici, que dóna marc a aquesta escultura.
![]()
Quan, fa poc, arrel de "Badalona Capìtal de la Cultura catalana", es van escollir les millors joies de la ciutat per votació popular, el BCIN a penes va obtenir un o dos vots. Jo ho vaig lamentar molt. Ens perdem en el vell i no valorem el nou.
![]()
![]()
 |
| cliqueu les fotos per ampliar-les |
M’estic referint a l’escultura titulada Origami, de l’escultora-tapissera Aurèlia Muñoz que va morir fa pocs dies.
Siguin aquestes fotos meves un humil homenatge a aquesta gran dona, que va concebre aquesta petita meravella de paper i espai lluminós, però també a en Jaume Argerich, que ens va deixar ja fa uns anys, qui amb llums i ombres, i tossuda perseverància, fou l’artífex d’aquest Centre i sabé rodejar-se de dos arquitectes badalonins d’avantguarda i de gran enginy, l’Antoni Poch i el Jordi Moliner, que conceberen l'imponent edifici, quasi catedralici, que dóna marc a aquesta escultura.
Quan, fa poc, arrel de "Badalona Capìtal de la Cultura catalana", es van escollir les millors joies de la ciutat per votació popular, el BCIN a penes va obtenir un o dos vots. Jo ho vaig lamentar molt. Ens perdem en el vell i no valorem el nou.
Si això fos una guia de viatge us diria: no us perdeu la visita.
divendres, 17 de juny del 2011
5 raons per moure el cul
Acabada de penjar la xinxeta anterior, llegeixo nombroses declaracions desmarcant el 15M dels violents, i declarant que no es volia impedir l'entrada dels parlamentaris. Sigui com sigui, l'important és que els grans desjustos de la nostra societat estan per resoldre, i que hi ha una voluntat creixent de fer-hi front en sectors cada vegada més amplis.
Les meves nebodes m'han fet arribar unes reflexions que són com una alenada d'aire fresc entre tantes posicions encarcarades. La violència d'uns pocs i el desencert de posar traves als parlamentaris no han de servir d'excusa per desqualificar aquest moviment i les seves raons de fons:
Fa dies que vinc pensant en que caldria que tothom rebés una invitació convocant-lo el pròxim diumenge a plaça Catalunya, i més després de la inadequada i condemnable reacció violenta d'uns pocs al parc de la ciutadella, i, sobretot, de la desmesurada, desproporcionada i intencionada resposta mediàtica.
Avui la meva germana m'ha enviat les seves 5 raons per anar a la manifestació, i m'han encantat i les vull compartir amb vosaltres.
Crec que en les últimes setmanes se'ns ha donat l'oportunitat de tenir un lloc on pensar i actuar diferent, on aprendre i compartir idees, i a més a més amb la democràcia participativa i la rebel·lió pacífica com a mètodes. I això no passa cada dia.
És una responsabilitat comuna (i responsabilitat és poder) mantenir aquesta il·lusió.
Ens veiem a plaça Catalunya!
1. Perquè potser no estàs d'acord amb tot el que diuen i fan els del 15M, però el millor de tot es que volen sentir la teva opinió, i si et quedes a casa no et senten
2. Perquè els actes violents de la Ciutadella són injustificables però minoritaris, alguns potser intencionats, altres només eixelebrats, però diumenge és el dia per demostrar que aquest moviment vol continuar sent pacífic i no permetrà que la violència torni a aparèixer ni que mitjans i polítics se'n aprofitin per desprestigiar-lo
3. Perquè la manifestació de diumenge es de tots i per tots. Hi haurà cotxets de bebé i cadires de rodes, gent disfressada i gent amb cresta, gent amb històries i gent amb futur
4. Perquè ets part del 15m... bé, vull dir que t'has pasat per les assembleas,... és a dir, per una assamblea.. i un dissabte per plaça catalunya!.... o com a mínim has somrigut quan has vist les noticies... perquè el 15M et cau simpàtic!
5. Perquè et trobaràs a tothom, com si fossin les festes de la Mercè però.. sense publicitat de Moritz!
Vine!
és aquest diumenge 19J a les 17h a plaça Catalunya,
i si portes un amic entres gratis!
Bé, no tothom opina igual. Un altre nebot m'ha fet arribar aquest extens comentari:
He entrat al teu blog i he vist que parlàveu de la indignació. Doncs jo diria que estic triplement indignat.
Indignat amb els indignants que són indignes, indignes de representar-nos no per falta de vot sinó de responsabilitat vers als qui els voten que, per desgràcia, són en majoria uns irresponsables, ara indignats però que en el seu moment amb la seva irresponsable conducta, de vida i de vot, van contribuir amb la indignació que ara prediquen. Comprant el que no podien pagar, ni ara, ni mai, empesos per un ingènu desig de benestar, tan ingènu com el que els polítics van tenir per comprar el que tampoc podien, malgastant els nostres diners i endeutant-se irracionalment a la nostra imatge i semblança. O al revés, tant li fa, doncs uns són el reflex dels altres, en conducta i en desig.
És fàcil indignar-se amb un banc que com un camell rastrer ens ha ofert gairebé de franc allò que després ens costaria car. Però no cal oblidar que aquest és el seu destí i modus vivendi, com ho és el d'un lleó esmorzar-se a una zebra. O algú havia pensat que un banc era una germaneta de la caritat? Qui no vulgui pols que no vagi a l'era. De fet em sembla meravellosament absurd veure com la gent s'informa desmesuradamant abans de comprar tantes petites coses quotidianes. Molts s'informen tant que gairebé sembla que estiguin fent un màster. Però a l'hora de demanar un crèdit, que no només estem parlant dels nostres calers ara sinó d'aquí molts anys, a vegades fins a la mort, llavors deixem de ser racionals i ens comportem com un nen quan escull el caramel més gran. "I ja ho pagarem, i de passo deixa'm un 110% que em canvio el cotxe, i ja de passada em compro un Cayenne que si no m'hagués endeutat de per vida no em podria comprar ni un Ibiza", i anar-li fotent que la casa és gran.
Els somnis són grans, però les cases no tant, i encegats de confusió la gent ha anat caient a la trenyina d'un benestar cruel que només podien somiar, i que ara que l'han comprat se'ls vol menjar, i se'ls menjarà, com una aranya, picant-los, immovilitzant-los i digerint-los per dintre per xuclar en vida a poc a poc els seus somnis liquats.
I se senten indignats. Doncs a mi també m'indigna, però més m'indigna la incultura i a vegades penso que ja els hi està bé.
La resta, les retallades, no són més que conseqüències inevitables d'una nit d'excessos, o sigui, algo bastant semblant a una gran ressaca, i s'ha de passar, d'una manera o altra, però s'ha de passar. I es passarà. Si no retallen uns retallaran els altres i si no es retallarà tot plegat per si sol, ja que en realitat tot el sitema econòmic té vida i intel·ligència pròpia i rutlla a part dels polítics per molt que ens ho facin creure. Almenys a part dels polítics del nostre sistema de mercat lliure. És el que hi ha, un bona tifarada, però és la que històricament ha fet més farum. I els homes, com que ens assemblem força a les mosques (i la genètica ho confirma), doncs ja ens agrada la fortor!
Ens hem passat, i de varis pobles. I no a nivell local ni de pais, sinó a nivell mundial. La Terra no és el corn de l'abundància com tampoc ho és la nostra butxaca. Per costejar-nos el nostre tren de vida, que és un bon AVE, necessitem la energia de tres homes, que en un sistema tancat com és el nostre planeta tant sols possible si els altres dos homes van a peu. I aquests homes són negres, i grocs, que ja comencen a estar farts d'anar a peu perquè veuen per la tele que els trens van molt depressa i molen molt.
Tant ens hem volgut elevar que al final estem fent llenya, i més d'un prendrà mal. I sort tindrem si no acaba tot en una pila, ja ho deia l'avi que es veu que era molt savi. I llavors hi fotrem foc, ballarem al voltant i ens fotrem un tip de riure. O cremarem a la pila, qui ho sap, tot depèn de la nostra humaleònica capacitat d'espavilar-nos.
I això només depèn de l'individu, no de la massa indignada.
I finalment m'indigna la massa en sí, amorfa, estèril, masella. La manifestació més artística i a la vegada intelectual que ha produit aquesta massa, com imatge d'altres tantes, és la creu del Tàpies a l'esquena de la Tura.
Com deia en Brassens: Au fisseau de falus on verra pas le mien (o sigui on hi hagi un feix de polles no veuran pas la meva).
No sigui que me la tallin.
I com deia l'Ovidi, Bon vent i barca nova, qua haurem de dir bon vent i barca ben reparada perque de nova res de res.
Avui som uns indignats, demà potser serem uns indigents.
I pel meu fill no em sap tant greu doncs les noves generacions sortiran de més avall i si algun dia també cauen, cauran de menys alçada. O no vau ser feliços creixent a la postguerra? Possiblement no menys els que ara creixen empesos per la efímera abundància. I jo no en criaré 11, ho tindré més fàcil.
Som tots uns tites.
Li he respost: Hosti, estàs inspirat, realment sembla que senti l'avi (el meu pare) quan explicava els orígens de la creació: Déu va agafar el fang on s'havien pixat i cagat tots els animals i en va fer l'home, i així ha sortit una mica de llop, una mica de xai... mesell...
esmena:
Traduttore traditore, però els blocaires també. He corregit, doncs, la nota anterior d'acord amb la puntalització que m'ha arribat, i demano disculpa:
He vist que has penjat el meu comentari, però hi ha un ERRRROr!!!
Al principi dic:
Indignat amb els indignants que són indignes, ....
INDIGNANTS, no indignats com penges al blog. La lectura és realment diferent!!!!!! Els indignats potser són moltes coses però indignes mai! (Potser alguns talibans tira-pedres, però potser aquests en comptes d'indignats resulta que eren polis, qui sap...)
Jo també estic indignat amb qui ens indigna, que són els indignants, o sigui, bàsicament els polítics, tot i que no tan indignants considero als bancs, que més aviat els considero només indignes i, evidentment, uns autèntics usurers i fills de puta, però això és de per si una complexa història que mereixeria un altre complex comentari, potser un altre dia, tot i que què t'haig de dir dels bancs i del seu paper dramàticament vital en un sistema capitalista basat en el consum a crèdit, que no sàpiga un economista com tu.
També estic indignat amb els indignats, que és la meva doble indignació, no per violents sinó per la ingenuitat un punt hipòcrita que respresenta voler ser solució salomònica sense reflexionar una mica sobre la pròpia responsabilitat en la causa del mal.
I finalment, i això ja ve de lluny, m'indignen (manys, però una mica m'indigna) les manifestacions massives d'opinió en general, i també d'acció, doncs a part del reconeixement del sufragi universal, l'abolició de l'esclavitud i els drets de la dona, poques coses més han sorgit de la manifestació massiva (i sempre, és clar, amb grans personalitats ideològiques individuals al darrera). Els grans avenços en general han sorgit sempre dels individus aïllats, sovint molt aïllats de la resta, siguin científics o literats.
Canvia-ho, si us plau, que potser sóc extremista a vegades, però no sóc un taliban!!!!
 |
| Que no se'ns torni, també de marbre! (Museu de Badalona) |
Les meves nebodes m'han fet arribar unes reflexions que són com una alenada d'aire fresc entre tantes posicions encarcarades. La violència d'uns pocs i el desencert de posar traves als parlamentaris no han de servir d'excusa per desqualificar aquest moviment i les seves raons de fons:
Fa dies que vinc pensant en que caldria que tothom rebés una invitació convocant-lo el pròxim diumenge a plaça Catalunya, i més després de la inadequada i condemnable reacció violenta d'uns pocs al parc de la ciutadella, i, sobretot, de la desmesurada, desproporcionada i intencionada resposta mediàtica.
Avui la meva germana m'ha enviat les seves 5 raons per anar a la manifestació, i m'han encantat i les vull compartir amb vosaltres.
Crec que en les últimes setmanes se'ns ha donat l'oportunitat de tenir un lloc on pensar i actuar diferent, on aprendre i compartir idees, i a més a més amb la democràcia participativa i la rebel·lió pacífica com a mètodes. I això no passa cada dia.
És una responsabilitat comuna (i responsabilitat és poder) mantenir aquesta il·lusió.
Ens veiem a plaça Catalunya!
1. Perquè potser no estàs d'acord amb tot el que diuen i fan els del 15M, però el millor de tot es que volen sentir la teva opinió, i si et quedes a casa no et senten
2. Perquè els actes violents de la Ciutadella són injustificables però minoritaris, alguns potser intencionats, altres només eixelebrats, però diumenge és el dia per demostrar que aquest moviment vol continuar sent pacífic i no permetrà que la violència torni a aparèixer ni que mitjans i polítics se'n aprofitin per desprestigiar-lo
3. Perquè la manifestació de diumenge es de tots i per tots. Hi haurà cotxets de bebé i cadires de rodes, gent disfressada i gent amb cresta, gent amb històries i gent amb futur
4. Perquè ets part del 15m... bé, vull dir que t'has pasat per les assembleas,... és a dir, per una assamblea.. i un dissabte per plaça catalunya!.... o com a mínim has somrigut quan has vist les noticies... perquè el 15M et cau simpàtic!
5. Perquè et trobaràs a tothom, com si fossin les festes de la Mercè però.. sense publicitat de Moritz!
Vine!
és aquest diumenge 19J a les 17h a plaça Catalunya,
i si portes un amic entres gratis!
Bé, no tothom opina igual. Un altre nebot m'ha fet arribar aquest extens comentari:
He entrat al teu blog i he vist que parlàveu de la indignació. Doncs jo diria que estic triplement indignat.
Indignat amb els indignants que són indignes, indignes de representar-nos no per falta de vot sinó de responsabilitat vers als qui els voten que, per desgràcia, són en majoria uns irresponsables, ara indignats però que en el seu moment amb la seva irresponsable conducta, de vida i de vot, van contribuir amb la indignació que ara prediquen. Comprant el que no podien pagar, ni ara, ni mai, empesos per un ingènu desig de benestar, tan ingènu com el que els polítics van tenir per comprar el que tampoc podien, malgastant els nostres diners i endeutant-se irracionalment a la nostra imatge i semblança. O al revés, tant li fa, doncs uns són el reflex dels altres, en conducta i en desig.
És fàcil indignar-se amb un banc que com un camell rastrer ens ha ofert gairebé de franc allò que després ens costaria car. Però no cal oblidar que aquest és el seu destí i modus vivendi, com ho és el d'un lleó esmorzar-se a una zebra. O algú havia pensat que un banc era una germaneta de la caritat? Qui no vulgui pols que no vagi a l'era. De fet em sembla meravellosament absurd veure com la gent s'informa desmesuradamant abans de comprar tantes petites coses quotidianes. Molts s'informen tant que gairebé sembla que estiguin fent un màster. Però a l'hora de demanar un crèdit, que no només estem parlant dels nostres calers ara sinó d'aquí molts anys, a vegades fins a la mort, llavors deixem de ser racionals i ens comportem com un nen quan escull el caramel més gran. "I ja ho pagarem, i de passo deixa'm un 110% que em canvio el cotxe, i ja de passada em compro un Cayenne que si no m'hagués endeutat de per vida no em podria comprar ni un Ibiza", i anar-li fotent que la casa és gran.
Els somnis són grans, però les cases no tant, i encegats de confusió la gent ha anat caient a la trenyina d'un benestar cruel que només podien somiar, i que ara que l'han comprat se'ls vol menjar, i se'ls menjarà, com una aranya, picant-los, immovilitzant-los i digerint-los per dintre per xuclar en vida a poc a poc els seus somnis liquats.
I se senten indignats. Doncs a mi també m'indigna, però més m'indigna la incultura i a vegades penso que ja els hi està bé.
La resta, les retallades, no són més que conseqüències inevitables d'una nit d'excessos, o sigui, algo bastant semblant a una gran ressaca, i s'ha de passar, d'una manera o altra, però s'ha de passar. I es passarà. Si no retallen uns retallaran els altres i si no es retallarà tot plegat per si sol, ja que en realitat tot el sitema econòmic té vida i intel·ligència pròpia i rutlla a part dels polítics per molt que ens ho facin creure. Almenys a part dels polítics del nostre sistema de mercat lliure. És el que hi ha, un bona tifarada, però és la que històricament ha fet més farum. I els homes, com que ens assemblem força a les mosques (i la genètica ho confirma), doncs ja ens agrada la fortor!
Ens hem passat, i de varis pobles. I no a nivell local ni de pais, sinó a nivell mundial. La Terra no és el corn de l'abundància com tampoc ho és la nostra butxaca. Per costejar-nos el nostre tren de vida, que és un bon AVE, necessitem la energia de tres homes, que en un sistema tancat com és el nostre planeta tant sols possible si els altres dos homes van a peu. I aquests homes són negres, i grocs, que ja comencen a estar farts d'anar a peu perquè veuen per la tele que els trens van molt depressa i molen molt.
Tant ens hem volgut elevar que al final estem fent llenya, i més d'un prendrà mal. I sort tindrem si no acaba tot en una pila, ja ho deia l'avi que es veu que era molt savi. I llavors hi fotrem foc, ballarem al voltant i ens fotrem un tip de riure. O cremarem a la pila, qui ho sap, tot depèn de la nostra humaleònica capacitat d'espavilar-nos.
I això només depèn de l'individu, no de la massa indignada.
I finalment m'indigna la massa en sí, amorfa, estèril, masella. La manifestació més artística i a la vegada intelectual que ha produit aquesta massa, com imatge d'altres tantes, és la creu del Tàpies a l'esquena de la Tura.
Com deia en Brassens: Au fisseau de falus on verra pas le mien (o sigui on hi hagi un feix de polles no veuran pas la meva).
No sigui que me la tallin.
I com deia l'Ovidi, Bon vent i barca nova, qua haurem de dir bon vent i barca ben reparada perque de nova res de res.
Avui som uns indignats, demà potser serem uns indigents.
I pel meu fill no em sap tant greu doncs les noves generacions sortiran de més avall i si algun dia també cauen, cauran de menys alçada. O no vau ser feliços creixent a la postguerra? Possiblement no menys els que ara creixen empesos per la efímera abundància. I jo no en criaré 11, ho tindré més fàcil.
Som tots uns tites.
Li he respost: Hosti, estàs inspirat, realment sembla que senti l'avi (el meu pare) quan explicava els orígens de la creació: Déu va agafar el fang on s'havien pixat i cagat tots els animals i en va fer l'home, i així ha sortit una mica de llop, una mica de xai... mesell...
esmena:
Traduttore traditore, però els blocaires també. He corregit, doncs, la nota anterior d'acord amb la puntalització que m'ha arribat, i demano disculpa:
He vist que has penjat el meu comentari, però hi ha un ERRRROr!!!
Al principi dic:
Indignat amb els indignants que són indignes, ....
INDIGNANTS, no indignats com penges al blog. La lectura és realment diferent!!!!!! Els indignats potser són moltes coses però indignes mai! (Potser alguns talibans tira-pedres, però potser aquests en comptes d'indignats resulta que eren polis, qui sap...)
Jo també estic indignat amb qui ens indigna, que són els indignants, o sigui, bàsicament els polítics, tot i que no tan indignants considero als bancs, que més aviat els considero només indignes i, evidentment, uns autèntics usurers i fills de puta, però això és de per si una complexa història que mereixeria un altre complex comentari, potser un altre dia, tot i que què t'haig de dir dels bancs i del seu paper dramàticament vital en un sistema capitalista basat en el consum a crèdit, que no sàpiga un economista com tu.
També estic indignat amb els indignats, que és la meva doble indignació, no per violents sinó per la ingenuitat un punt hipòcrita que respresenta voler ser solució salomònica sense reflexionar una mica sobre la pròpia responsabilitat en la causa del mal.
I finalment, i això ja ve de lluny, m'indignen (manys, però una mica m'indigna) les manifestacions massives d'opinió en general, i també d'acció, doncs a part del reconeixement del sufragi universal, l'abolició de l'esclavitud i els drets de la dona, poques coses més han sorgit de la manifestació massiva (i sempre, és clar, amb grans personalitats ideològiques individuals al darrera). Els grans avenços en general han sorgit sempre dels individus aïllats, sovint molt aïllats de la resta, siguin científics o literats.
Canvia-ho, si us plau, que potser sóc extremista a vegades, però no sóc un taliban!!!!
dimecres, 15 de juny del 2011
Doblement indignat
Indignat, perquè malgrat nombroses diferències, em sento molt identificat, com segurament molts de vosaltres, amb gran nombre de les reivindicacions i de les motivacions de l’onada d’indignació que ha sacsejat les nostres places.
Indignat, perquè haig d’acceptar democràticament que aquells que han sembrat l'odi i la divisió social sense cap mena d’escrúpol, ara dirigeixin alcaldies, sense haver fet el més mínim acte de contrició, ni disculpa. Com podrem defensar la democràcia davant dels abusos que s’han donat avui contra ella, davant del Parlament, amb aquests personatges?
Indignat, perquè banquers com el de BBVA encara ens vulguin donar lliçons després de llançar-nos pel pedregam.
Indignat, perquè nombrosos columnistes s’han llançat a una croada desqualificadora dels joves indignats, amb clara voluntat de contrareforma. Fan com feu l’església de Trento: en comptes d’autocriticar-se i analitzar els excessos propis i les causes, fugen cap endavant desqualificant la simplicitat d’un moviment en gestació, amb adjectius barrocs, florits i autocomplaents.
Doblement indignat, perquè el catarisme i essencialisme de molts integrants del (diguem-ne) moviment pot portar-lo a l’esterilitat. No parlem ja d’un abús i extrapolació de la legitimitat de les assemblees, que pot portar per camins com els que estan destruint molts moviments independentistes.
Passejant per algunes ciutats de Catalunya entre dijous i dissabte, ja es veia venir la pedregada: allí estaven, plantades, buides, com molinets d’oració budistes, les tendes acampades, com si les revolucions haguessin
Clar que mentre trobi merevella com aquesta, en arribar el diumenge, deu voler dir que encara hi ha espai per albirar alguna esperança.
 |
| Vilanova i la Geltrú |
 |
| Figueres |
Indignat, perquè nombrosos columnistes s’han llançat a una croada desqualificadora dels joves indignats, amb clara voluntat de contrareforma. Fan com feu l’església de Trento: en comptes d’autocriticar-se i analitzar els excessos propis i les causes, fugen cap endavant desqualificant la simplicitat d’un moviment en gestació, amb adjectius barrocs, florits i autocomplaents.
Doblement indignat, perquè el catarisme i essencialisme de molts integrants del (diguem-ne) moviment pot portar-lo a l’esterilitat. No parlem ja d’un abús i extrapolació de la legitimitat de les assemblees, que pot portar per camins com els que estan destruint molts moviments independentistes.
 |
| Sabadell |
Doblement indignat, perquè actes com el d’avui, equivocant clarament l’objectiu, contra els representants que hem escollit democràticament al Parlament, revelen que s’està perdent el nord, i abocant la idignació a una progressiva descomposició i pèrdua de suport i d’àmplies simpaties que havia generat.
Passejant per algunes ciutats de Catalunya entre dijous i dissabte, ja es veia venir la pedregada: allí estaven, plantades, buides, com molinets d’oració budistes, les tendes acampades, com si les revolucions haguessin de sorgir plantant estaques, en comptes de brandar-les (i no equivocar-se d’enemic!).
Ja em direu quin món li deixo al meu petit renebot!
Clar que mentre trobi merevella com aquesta, en arribar el diumenge, deu voler dir que encara hi ha espai per albirar alguna esperança.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
