ESTIMADA MÀSCARA DE LA MORT (1)

No sé si cridar Hurry boys, let me out. Traieu-me d’aquí.

L’ombra llarga de Xavier Garcia plana de per tot -gràcies a l’astuta guineu d'en Ferran i el joc escorredís i serpentejant dels altres-, amb un somriure d’orella a orella, de no haver trencat mai cap plat. És com un àcid corrosiu, lent, que no es vol deixar veure… Però va fent el seu curs disgregador, imposant banderes, negant la nostra identitat nacional, tot intentant dissimular rera una màscara d'impostada bonhomia…

Cliqueu sobre les fotos per ampliar-les

Però avui no volia parlar pas d’aquesta màscara, sinó de la màscara de la mort, tot i que tenen en comú la seva-nostra covardia.

Vist com està el pati volia fugir de tema, igual com volem defugir la mort. Probablement amb la mateixa pusil·lanimitat, sense mirar-la cara a cara. Amagant-la darrera la màscara. Construint màscares que la transmutin i li donin vida, un nou alè, ales de desig i més enllà. I més ençà. Sobretot més ençà.

Perquè només la podem imaginar evocant i prolongant les coses estimades en vida, imaginant paradisos calcats dels nostres jardins.

Pintant i esculpint per parets i tombes, com els egipcis i tants d’altres, els nostres estimats tresors.

Així ho he vist al famós cementiri de Barre, a Vermont.

O més a prop, al vell cementiri de Sant Crist a Badalona.

Quan més barroc, millor. Així de la mort només en queda això: un garbuig de roses maldant per dissimular les creus.