La ciutat ferida

No es curen les nafres tirant-hi sal, ni s’apaga el foc llançant-hi gasolina. Ni és pas l’única ferida de la ciutat la greu problemàtica de la darrera onada immigratòria, sobtada, mal digerida, no prou ben gestionada i molt tendenciosament tergiversada i utilitzada per incendiaris populistes de diversa mena.

Badalona és una ciutat ferida des de molt lluny: Les antigues fàbriques i el tren arran de mar, l’esventrament de mig a mig per l’autopista, l’escapçament de la serralada per Can Ruti i el Mas Ram…, la incrustació de persones desplaçades d’altres indrets a Sant Roc, l’assentament descontrolat de les autoconstruccions, dites “corees”, als anys cinquanta, quan la guerra de Corea, als barris de Sant Crist i Sitrells…, les UVAs de Pomar…

Ferides, tumoracions, enquistaments no sempre resolts, que s’encavalquen sense respir. Presències i implantacions no volgudes, la majoria de les quals ara sentim nostres, com la diversitat cultural i humana aportada per la penúltima immigració (d’on, sinó, Miguel Poveda?), com el complex sanitari-investigador del Germans Trias i Pujol…

Aquest darrer cap de setmana s’han inaugurat quatre “primeres pedres” en quatre punts cardinals de la ciutat que volen expressar la necessitat de refundació permanent de Badalona (http://badalona.primerespedres.net/).

De les quatre primeres pedres m’ha cridat especialment l’atenció l’escultura d’en Dionís Orrit “Cap ferit” (“Caput saucium” és el seu títol). De la ferida del cap brota la primera pedra que ha de refundar la ciutat nova. El cap esberlat, però el rostre i la mirada no s’immuten. Fe en el futur, en la refundació permanent? Ai, la lluita final, no, no pas l’última. Unim-nos tots! Per què no? Cridem. Contra impostors, excloents, divisors, incendiaris. Corregim, gestionem, controlem, transformem, impliquem la darrera onada de badalonins en un teixit urbà renovat, si no volem continuar donant pàbul a un grapat d’oportunistes tan espavilats com ximples.

En aquests casos trobo a faltar la Maite Arqué, la presència, la calidesa, estar en el lloc. Els anglesos tenen dues figures a l’alcaldia: el gestor, que és el cap del partit del govern i porta les regnes, i l’alcalde, un alcalde “dels petons”, una figura més honorífica i simbòlica, sense atribucions ni competències de govern, que representa institucionalment la ciutat en els actes protocolaris. Salvem distàncies. No reclamo pas això, però pensem-hi, pensem-hi.