DAVALLADA ALS INFERNS

Cliqueu sobre les fotos per a ampliar-les

Quan baixes al subsòl del Museu de Badalona de la mà d’en Joan Mayné, el seu director, et sents com Dant descobrint els inferns de la mà de Virgili.

Uns inferns no pas de condemnats, que no han existit mai, sinó de la ciutat de sota, un immens pedaç de 3.500 m2 de la Baetulo romana.

No sents els planys dels condemnats, però sents els renecs dels carreters, els encants dels venedors i l’enrenou de les tavernes. I a cal ferrer sembla que hi ressonin els mateixos cops de mall que en els versos d’en Salvat-Papasseit:

...Oh els manyans. De picar mai no es cansen...

...fan unes reixes i balcons que m’encanten

i els galls de les teulades que vigilen les nits.

Davallar als inferns de Badalona és immergir-se de sobte en les arrels de Catalunya.

És transportar-se gairebé extàticament a la racionalitat de la trama ortogonal de la ciutat dissenyada pels enginyers castrenses (Cerdà també era militar!) i , alhora, respirar la sensibilitat dels ciutadans romans, cultes, hedonistes i amants de la bellesa.

La baixada als inferns de l’antiga Baetulo és un discurs entre Apol.lo i Dionís. Entre la racionalitat i els sentits. Entre la ciutat apol·línia de l’ordre, la religió i el comerç, i la ciutat dionisíaca de les termes i el joc; de la música, el teatre i les arts; de l’erotisme de la Venus i l’embriaguesa i arravatament dels sàtirs.

Entre la ciutat del seny i la raó i la ciutat nietzscheiana, amant de la vida i del cos, amatent a cultivar els regnes de les muses i els sentiments.

Curiosament (i lògica), de l’antiga ciutat ens queda sobretot, a part de sòcols i murs, les clavegueres. Allò que més amaguem (allò que els governs sovint fan i mai no confessen) ens apar amb tota la seva realitat i cruesa.

No us perdeu la visita, conjuntament amb la del Jardí de Quint Licini i la vil·la de les Heures.

Aquest museu ben segur que figura des d'ara en la “maneta” dels millors museus de Catalunya. Per l’exquisida museització, per l’envergadura del retall de ciutat posat al descobert i per la qualitat de moltes de les seves peces.  

Des d’aquests confortables inferns, us desitjo que en el 2011 el bon Orfeu ens tregui del forat de l’infern de la crisi.