Un petit regust amarg en els 10 anys molt fructífers de TVB

Els 10 anys de Televisió de Badalona ens omplen  d'un merescut orgull. Poques ciutats del nostre nivell han aconseguit donar fesomia pròpia a un mitjà tan complex i esquerp com és una televisió local. A tots els que l’han feta possible, els desitjo molta gràcia i un carme esplendorós. Als fundadors, i als que han pilotat el timó en els últims anys -en Jordi Soler i en Josep Montornés- cadascú amb les seves diferents aportacions: el risc i coratge dels pioners, la rauxa i l’empenta d’en Jordi, l’organització i el capteniment d’en Titus.

I com que la dolçor es paladeja millor amb un petit contrast d’amargor, deixeu-me fer públic un retret que en privat ja vinc fent des de fa uns anys: Badalona Comunicació, la societat que gestiona i empeny la Televisió de Badalona, va instituir i dur a terme durant una colla d’anys els Premis Badalona Comunicació que s’atorgaren a personalitats molt rellevants dels mitjans de comunicació. La Júlia Otero, l’any 2001, l’Iñaki Gabilondo (2002), en Carles Francino (2003), la Maruja Torres (2004) i en Josep Maria Espinàs (2005) foren honorats amb el Premi Badalona Comunicació, alhora que ells mateixos ens honoraren a nosaltres amb les seves paraules i la seva presència.

Aquests premis, acompanyats d’un raïm potser excessiu de premis menors, d’escala més local, però, precisament per això, també molt escaients, es lliuraren en el marc de sengles actes molt festius i originals, al Teatre Zorrilla, i van tenir gran aplaudiment i acceptació.

S’argüiren raons diverses, de pressupost i disponibilitat de personal, principalment, per posposar d’un any a l’altre i finalment enterrar aquesta encomiable iniciativa. Però entenc que amb aquest o amb un nou format, un sopar-col·loqui en el marc esplèndid del BCIN, per exemple, amb els protagonistes més destacats dels mitjans de comunicació i de la cultura de Badalona i l’entorn metropolità, aquests premis haurien d’haver tingut continuïtat. Potser no caldria mantenir tots els altres premis menors que els acompanyaven, sinó una selecció, però el que cal dir ben alt és que una ciutat com Badalona no es pot permetre la inconsistència i l'erosió de credibilitat cultural d'iniciar i enterrar premis, sense més, ni tan sols una explicació,  com qui encén i apaga una cigarreta. I menys, encara, quan es disposa a sortir al balcó de la Capitalitat de la Cultura per lluir els seus millors vestits.

Deixar decaure els premis és una gran desconsideració envers els premiats. Venim a dir-los-hi: el reconeixement que us vam fer ja no té valor, ja no ens importa ni ens el creiem, l’enaltiment dels valors que vam premiar ja no és una prioritat per a nosaltres. Si us haig de ser sincer, també jo personalment em sento una mica decebut. Potser m’havia arribat a creure que la ciutat s’havia fet pròpia la figura de Sísif, la tossuderia de Sísif, la voluntat indoblegable d’aquest Sísif que vaig modelar com a símbol d’aquest premi (http://www.oriolrius.net/), aquest Sísif que una i altra vegada es torna a alçar, i remunta la muntanya amb la roca a l’esquena, com si no li importés el càstig dels déus. Lamentablement, d’aquest mite només ens quedarà la component tràgica.

No pararé d’insistir, com he fet en el marc de les converses entorn de la Capitalitat cultural, que de premis, pocs, selectes, ben relacionats amb els atots principals de la ciutat, i mai no deixar-los decaure. La ciutat que no manté els seus premis és una ciutat sense nord, que navega d’ací d’allà, que es menysprea a sí mateixa, com també quan, de bracet amb el Col·legi d’Arquitectes, es va instituir, no fa pas gaire, el premi d’arquitectura Joan Amigó (que al seu torn venia a donar certa continuïtat al Premi d’Arquitectura de Badalona dirigit als promotors d’obra), i se’l va abandonar a la cuneta en el primer revolt!