I ara, l'Escorxador

Enhorabona pel Museu del Còmic a la CACI. Enhorabona per haver aconseguit fer bascular, sigui per una vegada, l’endegament de nous equipaments metropolitans cap a Badalona.

I ara, cal anar per l’Escorxador, convertir-lo en un gran referent i un gran taller d’artistes plàstics i visuals. I no hauríem de trigar tant com amb la fins ara malaurada CACI (creuem els dits, que estigui ben conjurat el malefici!).

No trigar vol dir començar ben aviat, tan bon punt les obres del Metro deixin ben arranjat tot el recinte dels cinc o sis edificis.

 No trigar vol dir començar per un programa pilot, creant un espai d’activitats creatives en un dels edificis grans, i adequant l’edifici d’entrada, amb la seva meravellosa claraboia, per tal que pugui acollir una sala d’exposicions.

No trigar vol dir confiar la instal·lació provisional a un comissariat col·legiat, integrat per quatre o cinc iniciatives privades lligades a les arts plàstiques i visuals, per tal que es faci càrrec d’aquest aprofitament pilot.

Aquest espai d’activitats creatives visuals es potenciarà en gran manera per la proximitat dels espais creats en l’àmbit de l’estació del metro, i que, segons sembla, es destinaran a joves músics i grups de música moderna.

Aquest proposta no es contradiu amb les gestions que es duen a terme davant de la Generalitat per tal que l’Escorxador formi part del Pla d’Equipaments Culturals de Catalunya, sinó que les potencia i reforça.

I la inversió? Digueu-me utòpic, però Madrid, amb un pressupost contingut, ha convertit el seu “Matadero” en un centre d’art molt interessant, conservant, tal qual, les parets cremades i escrostonades!

També ens qualificaven d’utòpics a en Xavier Valls (amic d’enyorosa i dolguda memòria) i altres, quan el 1978 vam fer la campanya de Salvem Santa Coloma. Jo hi vaig treballar amb una exposició fotogràfica dels edificis i indrets que calia preservar. D’allà va néixer la recuperació de la Torre Balldovina, de Can Roig i Torres, de Can Peixauet...

L’important és començar, amb un projecte modest i ben acotat. De grans projectes, els inferns dels arxius municipals en són plens. Sense anar més lluny, la Ciutat de la Música que s’havia projectat per a l’Escorxador, ha quedat reduïda a un profund i eloqüent silenci.

Ironies del calendari, aquests dies podeu veure al MACBA l’exposició, una mica fetitxista, de la partitura per a piano 4’33” de John Cage, 4 minuts trenta-tres segons de silenci. Que fàcil que és tocar el piano i fer grans projectes!