El senyor Martínez Camino desenterra la destral del pecat

En el seu al·legat contra la nova regulació espanyola de l’avortament, el senyor Juan Antonio Martínez Camino, portaveu dels bisbes espanyols, ens ha transportat als temps tenebrosos de l’anatema i l’heretgia, de l’excomunió i de la inquisició sobre les conductes. Desenterrar el llenguatge de la por i de la condemna, dels pecats mortals públics i de la excomunió, i fer-ho en referència a l’exercici del vot dels diputats al Congrés, no solament és un acte d’ingerència de l’església espanyola en l’àmbit dels poders civils, sinó també un gran obstacle envers els qui reclamem una lectura més oberta de les religions, més dialogant amb els no creients, allunyada de fonamentalismes i nous talibans.

Quien apoye, vote o promueva esta ley está en pecado mortal público y no puede ser admitido a la sagrada comunión.

Parodiant en Groucho Marx, no m’agradaria pertànyer a una societat que promogui aquestes exclosions, i tingui els senyors Camino i Pinochet en les seves files.

Quan jo tenia dotze tendres anys, un capellà de la Conreria, aquí a prop de Badalona, em va infondre tanta por per aquests ditjosos pecats mortals, i em va fer sentir tanta culpabilitat d'haver pecat mortalment mirant de fit a fit els pits exuberants d'una barmann americana de la Fira de Mostres, que, en sortir a fora del seu despatx, les rajoles es movien sota els meus peus,  i el terra tremolava i semblava obrir-se sobre l’avern. No vull ni imaginar què m'hagués passat si li hagués confessat el meu suport a aquesta nova regulació de la interrupció voluntària de l'embaràs!

Ara sento molta pena per un cristianisme totalment desfigurat, que tot i no combregar-hi, estimo i aprecio profundament. O potser, en el fons, hi combrego més que molts afiliats. No diguem ja que el catòlic Pinochet, que per cert, mai no va ser excomunicat, és a dir exclòs de la comunitat cristiana catòlica.