Oriol Rius i Camps, Diari Obert

Mirades furtives

2011-10-06T05:30:00.000-07:00

Totes les fotos són detalls. Clicar per ampliar.

Brueghel, detall. Metropolitan Museum, Nova York

Dins d’un quadre o d’una fotografia sovint hi ha un altre quadre, una altra història, gestos a penes perceptibles.

Insinuacions, mirades que semblen un furt a la mirada de conjunt, a la intenció primera del pintor o del fotògraf.

Mirades furtives. Mig encriptades en el tema principal, però que són allí, virtuals, amb força pròpia, capaç de generar noves lectures, discursos paral·lels i noves narracions.

Richard Serra. Font: xarxa

M’agrada caçar aquests detalls arreu, com acabo de fer amb les estimades màscares de la mort, o com vaig fer ja fa més temps confrontant les mirades de Miquel Barceló amb les del barroc http://oriolriusicamps.blogspot.com/2010/08/fragments.html, o fragmentant sacrílegament les precioses fotos de dones badalonines d’Anna Boyé http://oriolriusicamps.blogspot.com/2011/01/retalls-sacrilegs-de-dona.html.

Brueghel, detall. Metropolitan Museum, Nova York

No us hauríeu de perdre de cap manera les fotografies de Josep Brangulí que s'exposen al CCCB fins al 6 de novembre. La seva mirada és com un gran focus que recorre la ciutat al llarg de l’extens període ple de canvis i conflictes que d’una manera més o menys directa va forjar la guerra civil, així com la guerra i la primera postguerra (1909-45).

Seguint el criteri dels jutges, unes "ilustrísimas zorras"

En el transcurs d’una hora podem passejar la mirada pels jalons més característics de les grans transformacions socials, urbanes i industrials que va patir Barcelona en el transcurs d’aquest període:

Setmana Tràgica, tallers artesans, societat abans de la República, Exposició Universal de 1929, societat 1931–1936,

construcció de vaixells de formigó, bombers, escoles, arquitectura industrial, Fira de Barcelona, intercanvi de presoners de la Segona Guerra Mundial,

museus, vida nocturna, paisatge urbà, platja, port, Somorrostro, desplaçament de treballadors a Alemanya, tramvies, guerra i postguerra.

Brangulí ha estat un gran notari de Barcelona, però, per damunt de tot, ens ofereix una mirada social i calidoscòpica que ens pot suggerir moltes lectures.

I alguna que altra nostàlgia.

Estimada màscara de la mort ( i 2)

2011-09-28T05:03:00.000-07:00

Cliqueu per ampliar

Vull completar la meva xinxeta anterior amb aquestes fotografies que vaig fer fa cosa d'un any al cementiri de Montparnasse.

Parlen per elles mateixes, poc hi puc afegir.

La nostra actitud davant de la mort és alhora tan semblant i tan diversa!
Tan semblant la desmemòria,

tan diversa l'expressió d'allò que més estimem!

Brancusi. Memorial d'una noia que es llevà la vida per amor.

També hi ha memorials molt personals al cementiri del Poblenou,

però em limito a aquest, donat que per raons molt diverses de privacitat, seguretat i respecte no es permet fotografiar-los. Podeu consultar http://javiercoria.blogspot.com/2010/04/mausoleos-gitanos.html. Aneu-hi, al segon recinte, cap a la paret nord.

Sortint del cementeri de Montparnasse et trobes amb aquesta celebrada escultura de Rodin.

Les llengues llargues diuen que l'escultor va voler representar Beaudelaire en un instant de gran concentració i introspecció emotiva (!). En canvi, en el seu cenotafi de Montparnasse hi ha un pensador. Emoció i raó. Potser no són tan llunyanes.

ESTIMADA MÀSCARA DE LA MORT (1)

2011-09-14T04:19:00.000-07:00

No sé si cridar Hurry boys, let me out. Traieu-me d’aquí.

L’ombra llarga de Xavier Garcia plana de per tot -gràcies a l’astuta guineu d'en Ferran i el joc escorredís i serpentejant dels altres-, amb un somriure d’orella a orella, de no haver trencat mai cap plat. És com un àcid corrosiu, lent, que no es vol deixar veure… Però va fent el seu curs disgregador, imposant banderes, negant la nostra identitat nacional, tot intentant dissimular rera una màscara d'impostada bonhomia…

Cliqueu sobre les fotos per ampliar-les

Però avui no volia parlar pas d’aquesta màscara, sinó de la màscara de la mort, tot i que tenen en comú la seva-nostra covardia.

Vist com està el pati volia fugir de tema, igual com volem defugir la mort. Probablement amb la mateixa pusil·lanimitat, sense mirar-la cara a cara. Amagant-la darrera la màscara. Construint màscares que la transmutin i li donin vida, un nou alè, ales de desig i més enllà. I més ençà. Sobretot més ençà.

Perquè només la podem imaginar evocant i prolongant les coses estimades en vida, imaginant paradisos calcats dels nostres jardins.

Pintant i esculpint per parets i tombes, com els egipcis i tants d’altres, els nostres estimats tresors.

Així ho he vist al famós cementiri de Barre, a Vermont.

O més a prop, al vell cementiri de Sant Crist a Badalona.

Quan més barroc, millor. Així de la mort només en queda això: un garbuig de roses maldant per dissimular les creus.

Una joia al BCIN

2011-07-10T13:10:00.000-07:00

cliqueu les fotos per ampliar-les

Entre les coses encertades en l’àmbit cultural que s’han fet els últims anys al nostre país, excel·leix una escultura bellíssima, que podeu contemplar i gaudir al Badalona Centre Internacional de Negocis.

M’estic referint a l’escultura titulada Origami, de l’escultora-tapissera Aurèlia Muñoz que va morir fa pocs dies.

Siguin aquestes fotos meves un humil homenatge a aquesta gran dona, que va concebre aquesta petita meravella de paper i espai lluminós, però també a en Jaume Argerich, que ens va deixar ja fa uns anys, qui amb llums i ombres, i tossuda perseverància, fou l’artífex d’aquest Centre i sabé rodejar-se de dos arquitectes badalonins d’avantguarda i de gran enginy, l’Antoni Poch i el Jordi Moliner, que conceberen l'imponent edifici, quasi catedralici, que dóna marc a aquesta escultura.

Quan, fa poc, arrel de "Badalona Capìtal de la Cultura catalana", es van escollir les millors joies de la ciutat per votació popular, el BCIN a penes va obtenir un o dos vots. Jo ho vaig lamentar molt. Ens perdem en el vell i no valorem el nou.

Si això fos una guia de viatge us diria: no us perdeu la visita.

5 raons per moure el cul

2011-06-17T16:18:00.000-07:00

Acabada de penjar la xinxeta anterior, llegeixo nombroses declaracions desmarcant el 15M dels violents, i declarant que no es volia impedir l'entrada dels parlamentaris. Sigui com sigui, l'important és que els grans desjustos de la nostra societat estan per resoldre, i que hi ha una voluntat creixent de fer-hi front en sectors cada vegada més amplis.

Que no se'ns torni, també de marbre! (Museu de Badalona)

Les meves nebodes m'han fet arribar unes reflexions que són com una alenada d'aire fresc entre tantes posicions encarcarades. La violència d'uns pocs i el desencert de posar traves als parlamentaris no han de servir d'excusa per desqualificar aquest moviment i les seves raons de fons:

Fa dies que vinc pensant en que caldria que tothom rebés una invitació convocant-lo el pròxim diumenge a plaça Catalunya, i més després de la inadequada i condemnable reacció violenta d'uns pocs al parc de la ciutadella, i, sobretot, de la desmesurada, desproporcionada i intencionada resposta mediàtica.

Avui la meva germana m'ha enviat les seves 5 raons per anar a la manifestació, i m'han encantat i les vull compartir amb vosaltres.

Crec que en les últimes setmanes se'ns ha donat l'oportunitat de tenir un lloc on pensar i actuar diferent, on aprendre i compartir idees, i a més a més amb la democràcia participativa i la rebel·lió pacífica com a mètodes. I això no passa cada dia.

És una responsabilitat comuna (i responsabilitat és poder) mantenir aquesta il·lusió.
Ens veiem a plaça Catalunya!

1. Perquè potser no estàs d'acord amb tot el que diuen i fan els del 15M, però el millor de tot es que volen sentir la teva opinió, i si et quedes a casa no et senten

2. Perquè els actes violents de la Ciutadella són injustificables però minoritaris, alguns potser intencionats, altres només eixelebrats, però diumenge és el dia per demostrar que aquest moviment vol continuar sent pacífic i no permetrà que la violència torni a aparèixer ni que mitjans i polítics se'n aprofitin per desprestigiar-lo

3. Perquè la manifestació de diumenge es de tots i per tots. Hi haurà cotxets de bebé i cadires de rodes, gent disfressada i gent amb cresta, gent amb històries i gent amb futur

4. Perquè ets part del 15m... bé, vull dir que t'has pasat per les assembleas,... és a dir, per una assamblea.. i un dissabte per plaça catalunya!.... o com a mínim has somrigut quan has vist les noticies... perquè el 15M et cau simpàtic!

5. Perquè et trobaràs a tothom, com si fossin les festes de la Mercè però.. sense publicitat de Moritz!

Vine!
és aquest diumenge 19J a les 17h a plaça Catalunya,
i si portes un amic entres gratis!

Bé, no tothom opina igual. Un altre nebot m'ha fet arribar aquest extens comentari:

He entrat al teu blog i he vist que parlàveu de la indignació. Doncs jo diria que estic triplement indignat.

Indignat amb els indignants que són indignes, indignes de representar-nos no per falta de vot sinó de responsabilitat vers als qui els voten que, per desgràcia, són en majoria uns irresponsables, ara indignats però que en el seu moment amb la seva irresponsable conducta, de vida i de vot, van contribuir amb la indignació que ara prediquen. Comprant el que no podien pagar, ni ara, ni mai, empesos per un ingènu desig de benestar, tan ingènu com el que els polítics van tenir per comprar el que tampoc podien, malgastant els nostres diners i endeutant-se irracionalment a la nostra imatge i semblança. O al revés, tant li fa, doncs uns són el reflex dels altres, en conducta i en desig.

És fàcil indignar-se amb un banc que com un camell rastrer ens ha ofert gairebé de franc allò que després ens costaria car. Però no cal oblidar que aquest és el seu destí i modus vivendi, com ho és el d'un lleó esmorzar-se a una zebra. O algú havia pensat que un banc era una germaneta de la caritat? Qui no vulgui pols que no vagi a l'era. De fet em sembla meravellosament absurd veure com la gent s'informa desmesuradamant abans de comprar tantes petites coses quotidianes. Molts s'informen tant que gairebé sembla que estiguin fent un màster. Però a l'hora de demanar un crèdit, que no només estem parlant dels nostres calers ara sinó d'aquí molts anys, a vegades fins a la mort, llavors deixem de ser racionals i ens comportem com un nen quan escull el caramel més gran. "I ja ho pagarem, i de passo deixa'm un 110% que em canvio el cotxe, i ja de passada em compro un Cayenne que si no m'hagués endeutat de per vida no em podria comprar ni un Ibiza", i anar-li fotent que la casa és gran.

Els somnis són grans, però les cases no tant, i encegats de confusió la gent ha anat caient a la trenyina d'un benestar cruel que només podien somiar, i que ara que l'han comprat se'ls vol menjar, i se'ls menjarà, com una aranya, picant-los, immovilitzant-los i digerint-los per dintre per xuclar en vida a poc a poc els seus somnis liquats.
I se senten indignats. Doncs a mi també m'indigna, però més m'indigna la incultura i a vegades penso que ja els hi està bé.

La resta, les retallades, no són més que conseqüències inevitables d'una nit d'excessos, o sigui, algo bastant semblant a una gran ressaca, i s'ha de passar, d'una manera o altra, però s'ha de passar. I es passarà. Si no retallen uns retallaran els altres i si no es retallarà tot plegat per si sol, ja que en realitat tot el sitema econòmic té vida i intel·ligència pròpia i rutlla a part dels polítics per molt que ens ho facin creure. Almenys a part dels polítics del nostre sistema de mercat lliure. És el que hi ha, un bona tifarada, però és la que històricament ha fet més farum. I els homes, com que ens assemblem força a les mosques (i la genètica ho confirma), doncs ja ens agrada la fortor!

Ens hem passat, i de varis pobles. I no a nivell local ni de pais, sinó a nivell mundial. La Terra no és el corn de l'abundància com tampoc ho és la nostra butxaca. Per costejar-nos el nostre tren de vida, que és un bon AVE, necessitem la energia de tres homes, que en un sistema tancat com és el nostre planeta tant sols possible si els altres dos homes van a peu. I aquests homes són negres, i grocs, que ja comencen a estar farts d'anar a peu perquè veuen per la tele que els trens van molt depressa i molen molt.

Tant ens hem volgut elevar que al final estem fent llenya, i més d'un prendrà mal. I sort tindrem si no acaba tot en una pila, ja ho deia l'avi que es veu que era molt savi. I llavors hi fotrem foc, ballarem al voltant i ens fotrem un tip de riure. O cremarem a la pila, qui ho sap, tot depèn de la nostra humaleònica capacitat d'espavilar-nos.

I això només depèn de l'individu, no de la massa indignada.

I finalment m'indigna la massa en sí, amorfa, estèril, masella. La manifestació més artística i a la vegada intelectual que ha produit aquesta massa, com imatge d'altres tantes, és la creu del Tàpies a l'esquena de la Tura.
Com deia en Brassens: Au fisseau de falus on verra pas le mien (o sigui on hi hagi un feix de polles no veuran pas la meva).
No sigui que me la tallin.

I com deia l'Ovidi, Bon vent i barca nova, qua haurem de dir bon vent i barca ben reparada perque de nova res de res.

Avui som uns indignats, demà potser serem uns indigents.

I pel meu fill no em sap tant greu doncs les noves generacions sortiran de més avall i si algun dia també cauen, cauran de menys alçada. O no vau ser feliços creixent a la postguerra? Possiblement no menys els que ara creixen empesos per la efímera abundància. I jo no en criaré 11, ho tindré més fàcil.

Som tots uns tites.

Li he respost: Hosti, estàs inspirat, realment sembla que senti l'avi (el meu pare) quan explicava els orígens de la creació: Déu va agafar el fang on s'havien pixat i cagat tots els animals i en va fer l'home, i així ha sortit una mica de llop, una mica de xai... mesell...

esmena:
Traduttore traditore, però els blocaires també. He corregit, doncs, la nota anterior d'acord amb la puntalització que m'ha arribat, i demano disculpa:

He vist que has penjat el meu comentari, però hi ha un ERRRROr!!!

Al principi dic:

Indignat amb els indignants que són indignes, ....

INDIGNANTS, no indignats com penges al blog. La lectura és realment diferent!!!!!! Els indignats potser són moltes coses però indignes mai! (Potser alguns talibans tira-pedres, però potser aquests en comptes d'indignats resulta que eren polis, qui sap...)

Jo també estic indignat amb qui ens indigna, que són els indignants, o sigui, bàsicament els polítics, tot i que no tan indignants considero als bancs, que més aviat els considero només indignes i, evidentment, uns autèntics usurers i fills de puta, però això és de per si una complexa història que mereixeria un altre complex comentari, potser un altre dia, tot i que què t'haig de dir dels bancs i del seu paper dramàticament vital en un sistema capitalista basat en el consum a crèdit, que no sàpiga un economista com tu.

També estic indignat amb els indignats, que és la meva doble indignació, no per violents sinó per la ingenuitat un punt hipòcrita que respresenta voler ser solució salomònica sense reflexionar una mica sobre la pròpia responsabilitat en la causa del mal.

I finalment, i això ja ve de lluny, m'indignen (manys, però una mica m'indigna) les manifestacions massives d'opinió en general, i també d'acció, doncs a part del reconeixement del sufragi universal, l'abolició de l'esclavitud i els drets de la dona, poques coses més han sorgit de la manifestació massiva (i sempre, és clar, amb grans personalitats ideològiques individuals al darrera). Els grans avenços en general han sorgit sempre dels individus aïllats, sovint molt aïllats de la resta, siguin científics o literats.

Canvia-ho, si us plau, que potser sóc extremista a vegades, però no sóc un taliban!!!!

Doblement indignat

2011-06-15T10:29:00.000-07:00

Indignat, perquè malgrat nombroses diferències, em sento molt identificat, com segurament molts de vosaltres, amb gran nombre de les reivindicacions i de les motivacions de l’onada d’indignació que ha sacsejat les nostres places.

Vilanova i la Geltrú

Indignat, perquè haig d’acceptar democràticament que aquells que han sembrat l'odi i la divisió social sense cap mena d’escrúpol, ara dirigeixin alcaldies, sense haver fet el més mínim acte de contrició, ni disculpa. Com podrem defensar la democràcia davant dels abusos que s’han donat avui contra ella, davant del Parlament, amb aquests personatges?

Figueres

Indignat, perquè banquers com el de BBVA encara ens vulguin donar lliçons després de llançar-nos pel pedregam.
Indignat, perquè nombrosos columnistes s’han llançat a una croada desqualificadora dels joves indignats, amb clara voluntat de contrareforma. Fan com feu l’església de Trento: en comptes d’autocriticar-se i analitzar els excessos propis i les causes, fugen cap endavant desqualificant la simplicitat d’un moviment en gestació, amb adjectius barrocs, florits i autocomplaents.

Doblement indignat, perquè el catarisme i essencialisme de molts integrants del (diguem-ne) moviment pot portar-lo a l’esterilitat. No parlem ja d’un abús i extrapolació de la legitimitat de les assemblees, que pot portar per camins com els que estan destruint molts moviments independentistes.

Sabadell

Doblement indignat, perquè actes com el d’avui, equivocant clarament l’objectiu, contra els representants que hem escollit democràticament al Parlament, revelen que s’està perdent el nord, i abocant la idignació a una progressiva descomposició i pèrdua de suport i d’àmplies simpaties que havia generat.

Passejant per algunes ciutats de Catalunya entre dijous i dissabte, ja es veia venir la pedregada: allí estaven, plantades, buides, com molinets d’oració budistes, les tendes acampades, com si les revolucions haguessin

de sorgir plantant estaques, en comptes de brandar-les (i no equivocar-se d’enemic!).

Ja em direu quin món li deixo al meu petit renebot!

Clar que mentre trobi merevella com aquesta, en arribar el diumenge, deu voler dir que encara hi ha espai per albirar alguna esperança.

Idear la revolta

2011-05-21T06:43:00.000-07:00

Idear la revolta, donar-li cos, fer-la volguda i d’àmplia base.

La primera impressió que vaig tenir dijous el vespre, en treure el cap a l’assemblea de la Plaça de Catalunya, és que hi ha un gran emprenyament, que ara en diem indignació, contra el gran desordre establert imperant, amb voluntat de donar una resposta organitzada, amb nombroses comissions de treball i en un clima tranquil i constructiu.

Hi ha una determinació que la indignació no sigui foc d’encenalls, i que no sigui manipulada per ningú. Hi ha una voluntat constituent, de concretar continguts i propostes que permetin fer front a la perversió en què estan caient les institucions democràtiques i els poders fàctics.
Hi ha també una normalitat important en l’ús de la llengua nostra i un toc d’alerta molt oportú: que no se'ns imposin altre cop interessos centralitzadors com és el cas de les propostes de circumscripció electoral única per tot l’estat espanyol.

Hi ha també un respecte notable per tota mena d’integrants, joves, també més granats, fins i tot –perdoneu-me una petita frivolitat sense malícia- pels immigrants que estan doblement (¿) representats, gràcies als venedors de llaunes i baclaves.

Sí que trobo a faltar, sobretot a les xarxes, més transparència pel que fa a la identitat dels que prenen la paraula, amb una majoria aclaparadora de persones anònimes, sense cara, quan estem reclamant llum. Crec que l’anonimat és una posició respectable, però és un cau de suplantacions i instrumentalitzacions de l’opinió.

Sospito que ningú té cap bola de vidre que permeti veure on menarà tot això. Moviment?, que apunta en Terricabras a la tertúlia de Catalunya Ràdio? No, és una resposta contra la ruïna moral, replica en Portabella. Moviment o crit d’indignació, crec-espero que sigui germen d’una revisió en profunditat de tot el nostre statu quo. Feia falta un bon terratrèmol per fer trontollar tantes certeses i acomodacions.

Dilluns, a la tertúlia de Ràdio Ciutat de Badalona jo apuntava que, paral·lelament a la indignació, cal traçar tot un full de ruta, de gran complexitat com ara esbossaré, si no es vol que els crits es dissolguin com terròs de sucre. Que a més d'impulsar els moviment ètics, solidaris i de transformació individual, hem de dissenyar la forma d'implementar les grans transformacions que cal emprendre. O dit d’altra manera, cal idear la revolta, prefigurar-ne els grans eixos, i com implicar-hi grans majories.

A Barcelona, però amb l'obsessió per Madrid

Visualitzar la revolta. Del sistema econòmic, de la participació democràtica, de l’ús dels recursos esgotables (com l’absurda combustió del minvant petroli), de l’opressió de pobles com palestina (que permeti el reconeixement del poble jueu, d’acord, Rahola). Regular el sistema financer interior i internacional, fent escac als paradisos fiscals. Condicionant, rescabalant els ajuts financers traspassats a cabassos a la gran banca, nacionalitzant parcialment, si convé. Parant els peus a la desastrosa, per excessiva, urgència d’equilibri dictada per Merkel, quan el més prioritari hauria de ser la recuperació de la demanda.

L’economia no coixeja per la manca de productivitat. Sobreeixim de béns. Sobreproduïm. Hi ha recursos suficients, tal com clama l’Arcadi Oliveras en un desert de rutines i de criteris impermeables. El que cal és posar en marxa mecanismes de redistribució social i geogràfica a nivell internacional que permetin generar una demanda global més estable a llarg termini, apuntava encertadament en JM Cortina ja fa dos anys al seu bloc. Les crisis són de sobreproducció, a penes neutralitzada per les guerres.

És la demanda qui falla! És el repartiment, la redistribució. Caldrà un nou consens sobre fiscalitat. Els mercats ben portats poden ser un mecanisme d’eficiència, d’assignació de recursos en funció dels desigs expressats pels compradors, però tots ho sabíem que calia controlar-los amb corretja curta! I no s’ha fet. El mateix Obama que ens enlluernava va posar les guineus a vigilar el galliner, els empresaris que conscientment ens van precipitar al crac, al front de les principals institucions econòmiques nord-americanes. Que ningú es perdi Inside Job! No té minva!

Però els mercats es mouen amb un horitzó molt miop, no preveuen les necessitats ni els canvis de pauta satisfacció-benestar. Estem passant de posar el cor en el consum desbocat a fruir del temps lliure, la conciliació familiar, la plenitud de la vellesa. I això implicarà canvis molt profunds en la cistella de productes i béns a produir. I en la forma de produir-los, desplaçant el focus del global al local, relocalitzant la producció prop del mercat local, com ens diu Walden Bello.

Perquè si les noves tecnologies ens permeten sobreproduir, el problema (a part que cal qüestionar com produïm) no és tant la reducció o no de l’edat laboral, que també, sinó que rau principalment en com distribuïm la feina, el treball a temps (i sou?) parcial, per exemple. Hem de passar la meitat del pastís laboral que ens estem cruspint als nostres fills, i no pas tenir-los de caritat a les nostres cases!

La qüestió no és la demonització del sistema econòmic i de representació política actual, domèstic i mundial, sinó com crear-ne un altre. I aquí caldrà la implicació de tots, dels de dins i fora la plaça. La tasca és ingent (impossible, utòpica?), reformar de dalt a baix NNUU, FMI, Banc Mundial, introduir quelcom semblant a la taxa Tobin, NATO (amb tot el que comporta de revisar el malbaratament de recursos en màquines de destrucció i sistemes de defensa), UE… crear mecanismes de control, agències de rating de caràcter públic, passar comptes i posar controls eficients a la gran banca, la banca alemanya de Merkel, la City, la 'nostra', i posar fre al brutal deute americà que posa el país més neoliberal sota la bota dels nous banquers, abans jueus, ara xinesos…

O, més radicalment (i paral·lelament?), avançar cap un canvi de paradigma pel que fa al consum i fruïció dels béns, permutant creixement desbocat per reassignació de recursos, reutilització, redistribució, relocalització, en la línia de Serge Latouche. I re-fruïció, afegiria, jo, però això ho podem tocar un altre dia.

I portes endintre, només apuntar dos temes. L’absurditat de la xarxa de l’AVE, gràcies Germà Bel, per obrir-nos els ulls. I la ineficiència en la prestació de crèdits, probablement maliciosa, de molts directors de bancs i caixes, maridada amb la cobdícia de constructors, i compradors-especuladors babaus.

Sempre tornem a l’ètica, dius bé, Portabella, l’ètica!

I si tots ens apropéssim a la plaça, ni que sigui perquè ens llancin algun merescut tomàquet?

He rebut aquests comentaris al meu correu-e:

TM.- A la calle, que ya es hora de pasearnos a cuerpo y mostrar que, pues vivimos, anunciamos algo nuevo

OR.- D’acord, Toni. Mai no hem de perdre l’esperit de Gabriel Celaya i de Paco Ibàñez. Però el dífícil és articular la resposta de cada moment històric. You Tube

TM.- Ara hem d'anar a les places, als centres cívics, a les associacions de Veïns

OR.-I fer dissabte a fons als parlaments i les seus dels partits. O potser encara sóc massa ingenu!

TR.- Els teus comentaris em semblen molt interessants. Potser perquè intenten anar més enllà dels fets immediats, que em semblen molt importants. Tot plegat és una qüestió de dignitat.A més,tant de bo aconsegueixin transformar tan sols un 20% per cent de les idees que surten. Valdria la pena. Jo avui, estic molt planxada i descocertada. D'una banda, molta gent "indignada" i crítica amb el sistema... D'altra, la dreta votant a tort i a dret. Com es "menja tot aixó"? I la teva Badalona? Ahir va votar una Badalona que no surt als teus blogs, una Badalona probablement dels barris. Tot plegat, un dalt a baix. Ah!! m'encanten les teves fotos dels arbres i les teves reflexions sobre els nusos dels arbres. T'envio una foto que vaig fer l'altre dia: no és un nus, sembla que és una trencadissa, tal com jo em sento avui... Perdona per la meva tristesa.

OR.- Aquesta foto que m’envies és com d'una branca avortada. Potser és el moment en què ens trobem. Em consola que la meva mare va tenir diversos aborts, però també 11 fills.La Badalona que s'ha decantat pel PP no llegeix gaire el meu bloc. Amb tot, temes com la música als barris hi incideixen, per bé que poc.

JR.- Com a diàleg amb el teu document penso , com a reformista, que els resultats electorals del diumenge son el reflex de l’absència d’idees de futur per a l’esquerra reformista (sobre la dogmàtica, no opino) ; elaborar-les no és qüestió de quatre frases fetes. Hi ha molta feina per que l’opció reformista torni a tenir els vents d’un entorn favorable.

Grans temes immediats:

1r.- Com reaccionar amb actituds intel•ligents (i entenedores) a les retallades necessàries; com diferenciar la grassa (que n’hi ha molta) dels temes estratègics de futur:

- la batalla sanitària com a gran prova de foc per a totes les opcions reformistes

- la gestió estratègica de la convivència local, i gestionar les decisions supèrflues o inadequades fetes a nivell local

2n.- Quines proposicions fer de governança territorial en un Entorn Global que “tot” és proper i els polítics professionals (els aparatos) només separant

- cas de ERC ; com a paradoxa

No podem encarar el futur amb el marasme de funcions i organitzacions ; continuo pensant el mateix sobre els tres àmbits de governança territorial: Europa com a primer nivell (defensa, seguretat,); estructures de poder metropolità com a segon nivell, i sobre organització de convivència i futur (els barris del conviure) com a tercer nivell

3r.- A on copiar : El Sr Pisapia i Milà

Penso que és una llum del que cal fer; la dignitat de l’ètica reformista en front de la indignació de les accions d’una dreta abusiva i especuladora

No hem d’inventar; saber copia i saber seleccionar les persones que traspuen dignitat reformista i que han fet una llarga carrera professional de prestigi i de dignitat interpersonal.

OR.- Reflexionaré sobre tot el que em dius, i sobre Prisàpia. Gràcies, Josep.

MR.- Hola Oriol, estic d'acord amb el que dius. Més, jo diria més... Crec que no hem sabut aprendre de la bomba atòmica. Tu eres massa petit, i jo ja em feia preguntes i tenia molta por. Crec que els que tenen el poder o la "pela" no miren endavant; sinó la cartera... Esperem que els nostres fills i néts mirin edavant sense por cap a un horitzó infinit...

OR.- Quant més grans, més ens mirem els peus! Sort que no pas tothom!

Els grops com a metàfora

2011-05-17T16:04:00.000-07:00

Cliqueu per ampliar

Ser fill d’ebanista o treballar de fuster confereix un tacte especial a l’hora de tractar situacions enrevessades.

Quan treballes una fusta plena de grops (els nusos formats per les branques en el tronc de l’arbre), saps molt bé que ho has de fer amb molta cura, mirant de no passar el ribot a contrapèl, de seguir la direcció de la veta, dosificant la pressió, pentinant, gairebé mimant la fusta.

És llavors quan els grops -aquest cos estrany i emprenyador, que te’l trobes en el moment més inoportú- aporten tota la seva riquesa i bellesa, i infonen una rara personalitat al que seria un vulgar tauló.

Mals temps per la lírica, ara que tots hem de córrer a apagar els focs alimentats pels incendiaris. Però a tots els porcs els arriba el seu Sant Martí, i compte que l’escorxador no els arribi de les seves mateixes files, quan s’adonin que estan tocant sostre i que amb aquesta política de terra cremada mai no seran benvinguts al nostre pais.

Perquè més que policies de barri, el que ens cal és el tacte d’un bon fuster.

De la Bètula a Betúlia

2011-05-12T10:20:00.000-07:00

Badalona i el delta del Besòs des de Sant Onofre (cliqueu per ampliar)

A part dels banys de la platja, de la mà de la mare (oh, les casetes de franges blaves i blanques!), el meu primer veïnatge amb Badalona ve de quan la Bètula, l’auto de línia color groc-merda-d’oca que menava a Mollet, em va pujar fins a la Conreria.

Vinya abandonada

Durant cinc anys i una bona colla d’estius, albirava-endevinava –sota una flassada esfilagarsada i densa, de fums i olors de lleixiu i àcid– la ciutat-fàbrica, ara tan transfigurada. Des del meu petit i idíl·lic petit reialme de pins i alzines, vinyes, alocars i cireres d’arboç, a penes m’arribava res dels tràfecs i treballs d’aquella ciutat que semblava sortida de l’edat del ferro.

Aloc

Després he treballat aquí una bona colla d’anys, amb il·lusió i ganes, i hi he fet arrels, i amistats i molt bons amics, al BCIN, a l’ajuntament i als entorns culturals, i al Conservatori (on aprenc l’art malabar de compondre notes), tal com abans havia fet en altres ciutats del gran replà de Barcelona, l’Hospitalet, Cornellà... Tot això fa sentir-me ciutadà metropolità, però sobretot del delta-nord, empeltat de laietà, entre el Poblenou i Badalona.

Detall de la maqueta de Golem

I ara –com fa uns anys a la sala d’El Refugi, o al Port, amb l’Estel de la Marina– torno a Bétulo, a l’Espai Betúlia, aquest preciós temple de la paraula i de la lletra, per mostrar els meus treballs i afanys en torn al cisell i la lletra amb l’exposició:

“Punt feble dels déus, la lletra”.

Detall de Sons de la Flor de Lotus

Us invito, doncs, a l’Espai Betúlia, Biblioteca de Can Casacuberta, el dijous 19 de maig a les 19 hores. L’exposició durarà fins al 19 de juliol.

Detall d'Alfa és omega

Pompeu Fabra plaça oberta

2011-05-04T15:39:00.000-07:00

Cliqueu per ampliar

Enhorabona a tots els qui han fet realitat la gran plaça Pompeu Fabra, planificant-ne l'ordenació, gestionant les enutjoses i interminables expropiacions, discutint amb els afectats, tenint cura de l’obra... I el més gran agraïment a tots els qui han suportat tot el trasbals del llarguíssim procés de transformació, i sobretot als qui han sofert els inconvenients derivats dels canvis urbanístics i han vist com es mudava o desapareixia l'escenari habitacional de tota la vida.

Gràcies a tots ells, Badalona està fent passes de gegant. La ciutat necessitava aquesta gran plaça. Per ara, pel futur. M'agrada així, oberta, amb possibilitats. No massa acabada. Una ciutat no ha de tenir pressa. Ha de guardar reserves d'espai. Ha d'estar preparada per evolucionar. El centre ha de poder adaptar-se als canvis, i aquesta plaça té recursos: El gran edifici previst a l’extrem oest, ni que trigui molt. L'alçada tan discutida de sis plantes dels vorals. Els grans espais de l'entorn proper. Junts han de permetre, en el futur pròxim, el desenvolupament d'activitats terciàries, culturals i de comerç.

Badalona o té una plaça de gran ciutat, un centre potent, o no serà. I estem en bon camí.

Temps hi haurà per corregir i millorar elements de la plaça, però deixeu-me apuntar que la relació entre bancs i ombra la veig mal resolta. Potser ens ha perdut l'estètica.

El cas és que la gran majoria dels bancs són bancs d'hivern i a l’estiu, ara fins i tot, s’hi torraran castanyes. Amb lo sàvia que és la natura inventant la fulla caduca!

Crec que també caldria replantejar la vorera cantó mar. Poden passar decennis abans que no es retranquegin tots els edificis. Mentre tant, l'amplada actual és insuficient pels usos terciaris que haurà de suportar en un futur no gaire llunyà.

Una lliçó pels qui atien odis

2011-04-10T14:56:00.000-07:00

Cliqeu per ampliar

Ja fa uns dies Barris en Solfa va fer una actuació molt entranyable al Teatre Blas Infante, mostrant una vegada més que la música pot ser una eina molt valiosa per apropar posicions entre col·lectius en conflicte i per promoure valors d'autoestima, de convivència, de voluntat i d'esforç.

En aquest bloc vaig comentar una iniciativa paral·lela, la de Música Esperança, que duen a terme al barri del Besòs alumnes del conservatori de Badalona i altres músics.

Aquestes inciatives marquen un camí molt diferent del que segueixen els atiadors de passions que es proposen pescar vots a qualsevol preu als barris més afectats per la nova immigració.

Enhorabona, Consorci Badalona Sud, per promoure aquesta inciativa, així com tot l'equip i els participants de Barris en Solfa.

Aprendre dels errors

2011-02-16T12:19:00.000-08:00

Ja fa uns dies, els veïns del Parc de la Muntanyeta de Badalona discutien, crec que amb poca raó, la decisió de l’ajuntament de reconvertir l’estany en qualque altre espai d’oci, donat l’elevat cost de manteniment.

Cliqueu al damunt per ampliar les fotos

El cert és que les làmines d’aigua s’estan demostrant rebels i cares de mantenir. Un altre exemple, el tenim al Turó del Caritg. Aquestes fonts fa anys que estan escapçades i seques.

També Barcelona s’haurà de replantejar més d’un estany. Aquí en mostro un, al costat del Cementiri del Poblenou. Porta moltíssims mesos en aquest estat.

No gaire lluny, al Parc de la Marbella, podem veure les restes d'uns vaixells de perillós accés. Tocats, ensorrats i vallats! Fou una idea lluminosa, però no ha resistit la lògica implacable i rovelladora del temps!

Encara allí mateix, podem veure aquest sender formigonat, que originalment estava pavimentat amb posts de fusta. Vigilem quina fusta posem al passeig marítim de Badalona. Si és fusta simplement tractada no resistirà tampoc el ròssec inexorable del sol i les pluges.

Tornem al Parc del Caritg. (Qui no el conegui es perd un racó molt bonic, al redós de les antigues bateries. És un bon passeig: metro Gorg, Palau d’Esports per fer-hi foto, centre comercial Màgic per alleugerir el moneder, i parc costerut per eixamplar pulmons. I, direcció mar, no us perdeu el nou passeig de Gorg que us porta fins al port on podeu gaudir de l'escultura Estel de la Marina, al·legoria d'un naufragi, molt escaient aquest any que commemorem els cent anys del fatídic temporal de gener de 1911 (vegeu la Revista de Badalona de desembre citada a http://elturnemimecanic.bloc.cat/post/8639/741559).

Al Parc del Caritg també li convé curar detalls. Altre cop la fusta en el descurat teatre. Racons mal resolts. Bancs descalçats… I el soroll eixordador de l’autopista que fereix la ciutat. I malgrat tot, un Parc molt bell, un preciós balcó sobre Badalona i el mar.

Retalls (sacrílegs) de dona

2011-01-07T16:42:00.000-08:00

Potser ha estat sacríleg retallar les divines fotos de badalonines fetes per la fotògrafa Anna Boyé en el preciós reportatge que ens ha regalat per reis www.annaboye.com/badalonines.pdf, però no m’he pogut estar de focalitzar la mirada en detalls i fragments, com ja vaig fer amb en Barceló, per tal d’encantar-me contemplant la força oculta dels gestos i intentar fer-ne una segona lectura.

Avui que es parla molt d’actituds assertives, de saber encarar amb autoconfiança els reptes de la vida, escoltar-llegir els “talls de veu” recollits per l’Anna és molt més útil que cent llibres d’autoajuda:

"Compartir el plaer,

sentir-se bé amb un mateix,

me’n sortiré,

sentir el dit petit del peu,

el mar com a teràpia,

ens trobem guapes,
som i sentim com la gent d’aquí,
vivim al dia, no tenim gaire futur,

no trobem a faltar els homes,

visc el present,

guardo el cor en urna de vidre,

quan hi ha coneixença no hi ha por,

a l’escola vénen nens de famílies desestructurades,

se’ls veu tristos,

dones acollidores: millorar la convivència entre diferents cultures,
els avis són molt exigents,

anem un pas per endavant,

la nostra filla tindrà dues mares (i un/a gat/a)

veia els xiprers, les vinyes i, al fons, el mar,

si vols ser feliç,

viu davant del mar i sempre serà primavera florida".

Retalls de fotos i manifestacions tretes de context... un altre context, tal vegada.

Els sembradors de zitzània, els atiadors de passions, els que voldrien veure el nostre país escindit i enfrontat, QUE N’APRENGUIN!

DAVALLADA ALS INFERNS

2010-12-23T14:16:00.000-08:00

Cliqueu sobre les fotos per a ampliar-les

Quan baixes al subsòl del Museu de Badalona de la mà d’en Joan Mayné, el seu director, et sents com Dant descobrint els inferns de la mà de Virgili.

Uns inferns no pas de condemnats, que no han existit mai, sinó de la ciutat de sota, un immens pedaç de 3.500 m2 de la Baetulo romana.

No sents els planys dels condemnats, però sents els renecs dels carreters, els encants dels venedors i l’enrenou de les tavernes. I a cal ferrer sembla que hi ressonin els mateixos cops de mall que en els versos d’en Salvat-Papasseit:

...Oh els manyans. De picar mai no es cansen...

...fan unes reixes i balcons que m’encanten

i els galls de les teulades que vigilen les nits.

Davallar als inferns de Badalona és immergir-se de sobte en les arrels de Catalunya.

És transportar-se gairebé extàticament a la racionalitat de la trama ortogonal de la ciutat dissenyada pels enginyers castrenses (Cerdà també era militar!) i , alhora, respirar la sensibilitat dels ciutadans romans, cultes, hedonistes i amants de la bellesa.

La baixada als inferns de l’antiga Baetulo és un discurs entre Apol.lo i Dionís. Entre la racionalitat i els sentits. Entre la ciutat apol·línia de l’ordre, la religió i el comerç, i la ciutat dionisíaca de les termes i el joc; de la música, el teatre i les arts; de l’erotisme de la Venus i l’embriaguesa i arravatament dels sàtirs.

Entre la ciutat del seny i la raó i la ciutat nietzscheiana, amant de la vida i del cos, amatent a cultivar els regnes de les muses i els sentiments.

Curiosament (i lògica), de l’antiga ciutat ens queda sobretot, a part de sòcols i murs, les clavegueres. Allò que més amaguem (allò que els governs sovint fan i mai no confessen) ens apar amb tota la seva realitat i cruesa.

No us perdeu la visita, conjuntament amb la del Jardí de Quint Licini i la vil·la de les Heures.

Aquest museu ben segur que figura des d'ara en la “maneta” dels millors museus de Catalunya. Per l’exquisida museització, per l’envergadura del retall de ciutat posat al descobert i per la qualitat de moltes de les seves peces.

Des d’aquests confortables inferns, us desitjo que en el 2011 el bon Orfeu ens tregui del forat de l’infern de la crisi.

La ciutat ferida

2010-11-25T04:22:00.000-08:00

No es curen les nafres tirant-hi sal, ni s’apaga el foc llançant-hi gasolina. Ni és pas l’única ferida de la ciutat la greu problemàtica de la darrera onada immigratòria, sobtada, mal digerida, no prou ben gestionada i molt tendenciosament tergiversada i utilitzada per incendiaris populistes de diversa mena.

Badalona és una ciutat ferida des de molt lluny: Les antigues fàbriques i el tren arran de mar, l’esventrament de mig a mig per l’autopista, l’escapçament de la serralada per Can Ruti i el Mas Ram…, la incrustació de persones desplaçades d’altres indrets a Sant Roc, l’assentament descontrolat de les autoconstruccions, dites “corees”, als anys cinquanta, quan la guerra de Corea, als barris de Sant Crist i Sitrells…, les UVAs de Pomar…

Ferides, tumoracions, enquistaments no sempre resolts, que s’encavalquen sense respir. Presències i implantacions no volgudes, la majoria de les quals ara sentim nostres, com la diversitat cultural i humana aportada per la penúltima immigració (d’on, sinó, Miguel Poveda?), com el complex sanitari-investigador del Germans Trias i Pujol…

Aquest darrer cap de setmana s’han inaugurat quatre “primeres pedres” en quatre punts cardinals de la ciutat que volen expressar la necessitat de refundació permanent de Badalona (http://badalona.primerespedres.net/).

De les quatre primeres pedres m’ha cridat especialment l’atenció l’escultura d’en Dionís Orrit “Cap ferit” (“Caput saucium” és el seu títol). De la ferida del cap brota la primera pedra que ha de refundar la ciutat nova. El cap esberlat, però el rostre i la mirada no s’immuten. Fe en el futur, en la refundació permanent? Ai, la lluita final, no, no pas l’última. Unim-nos tots! Per què no? Cridem. Contra impostors, excloents, divisors, incendiaris. Corregim, gestionem, controlem, transformem, impliquem la darrera onada de badalonins en un teixit urbà renovat, si no volem continuar donant pàbul a un grapat d’oportunistes tan espavilats com ximples.

En aquests casos trobo a faltar la Maite Arqué, la presència, la calidesa, estar en el lloc. Els anglesos tenen dues figures a l’alcaldia: el gestor, que és el cap del partit del govern i porta les regnes, i l’alcalde, un alcalde “dels petons”, una figura més honorífica i simbòlica, sense atribucions ni competències de govern, que representa institucionalment la ciutat en els actes protocolaris. Salvem distàncies. No reclamo pas això, però pensem-hi, pensem-hi.

Al jardí de Reixac

2010-11-10T04:55:00.000-08:00

Reixac

M’encanta aquest lloc,
serè i diàfan com una eixida.
Hi corren els vents d’orient i occident
quan a la plana s’estanquen les boires.

S’alça com un conjur,
contra tempestes i dogmes
i no coneix
jou ni certeses,
perquè està posseït pel corc
del pensament.

Aquí pots dubtar i creure alhora
que l’home pot ser nou i just i lliure,
abatre murs, i llevar
a les creences
odis i banderes.

S’hi respira
com al meu taller.

Sense àncores ni fronteres.

Escultura Trenquem els murs (www.oriolrius.net), als jardins de Sant Pere de Reixac.

EL MUSEU DEL CÒMIC I LA IL·LUSTRACIÓ, UN MUSEU VIDU

2010-11-05T07:03:00.000-07:00

L’estat de les arts visuals a Badalona és com un tamboret que per sostenir-se i aprofitar sinergies li calen al menys tres potes, ben robustes i anivellades. El Museu del Còmic i la Il·lustració quedarà com un cos estrany dintre la vida de la ciutat, si no ens el fem propi i el treballem conjuntament amb els dos grans equipaments artístics més afins que tenim/tindrem (?): L’Escola Pau Gargallo, que cal potenciar encara més, i el Centre Cultural de El Carme que ja vaig comentar fa uns dies.

Per les converses que hem tingut fins ara amb els representants municipals un grup d’artistes motivats perquè El Carme sigui un centre cultural potent que inclogui un centre d’arts modern i ben equipat, no queda gens clar que es vagi més enllà d’un Centre Cívic més. Comprenc que no és moment per fer grans inversions, però a l’àrea de Cultura hi ha persones suficients i ben formades per impulsar i gestionar un centre d’arts, que caldria completar amb un comissari a temps parcial.

També caldrà comptar amb ajuts de la Generalitat, dintre del Pla d’Equipaments Culturals de Catalunya, i amb la iniciativa privada que ja ve fent importants col·laboracions com és el cas dels premis Menarini de pintura jove, o el cas més recent protagonitzat per Nautilus Comunicació i Cultura, que ha organitzat el 1r Premi Internacional Ciutat de Badalona-Caixa Laietana de tires de còmic, en el qual he tingut el gust de poder col·laborar dissenyant l’escultura del premi Nautilus amb què s’ha destacat la trajectòria de Lluís Juste de Nin en el món del còmic.

2010-09-26T12:56:00.000-07:00

Un Carme amb poc Karma

De moment, almenys, si hem d'entendre Karma com "actuar amb gran motivació per a predeterminar o redreçar el nostre futur". Ja que de moment, salvat el projecte de l'edifici, gran treball de Martínez Lapeña-Torres arquitectes, el poc que ens arriba sobre usos i continguts (i mira que n'estem demanant de concrecions i reunions!) fa pensar més aviat en un Centre Cívic més, barrija-barreja d'usos, que no pas en el gran centre cultural potent, transversal i modern que necessita Badalona.

El Pla d'Equipaments Culturals de Catalunya (PECCAT) assenyala que els municipis de més de 50.000 habitants (a Badalona en tenim més de 220.000!) haurien de tenir un centre d'art que tipifica com a "Equipament bàsic complet (AV2)", consistent, a grans trets, en una sala d'exposició amb magatzem-arxiu, una sala polivalent, un taller multiusos, un espai de noves tecnologies i un despatx de coordinació i comunicació. Prop de 800 metres quadrats.

En un escrit anterior jo havia proposat l'Escorxador com a possible ubicació. Però els seus edificis, finalment, estan sent destinats a altres usos, de manera que ara estem parlant amb diferents regidors de l'ajuntament per tal de dedicar la planta baixa o semisoterrani del nou centre de El Carme a Centre d'Art avançat, seguint les pautes marcades pel PECCAT.

Aquest Cente d'Art, juntament amb el futur museu del Còmic a la CACI i l'Escola Superior de Disseny Pau Gargallo han de permetre a Badalona, generant sinergies, redreçar el seu Karma i reposicionar-se dintre de l'àmbit metropolità en el rang capital que li correspon.

Finalment, algú em dirà: això de Karma... En realitat Carme ve del Mont Carmel, a Palestina, i significava el jardí o la vinya dels déus. Que els déus ens escoltin, si no volen veure el seu jardí convertit en un camp de cols.

2010-09-08T15:42:00.000-07:00

Més fotos de Xicago

Podeu veure més fotos de Xicago clicant a:
http://picasaweb.google.com/o.riuscamps/XicagoEstiu2010#

2010-09-08T04:21:00.000-07:00

Indissoluble, per conquesta.

No hi ha possibilitat d’entesa sense pacte (foedus), ni hi ha possibilitat de pacte si les dues parts no es reconeixen llurs sobiranies.

Quan Felip V bombardejà Barcelona i ocupà Catalunya ens arrabassà govern, llengua i dret, i la nostra sobirania quedà conculcada dintre d’un estat indissoluble.

Independents, federats o confederats. Però primer caldrà que se’ns reconegui la nostra sobirania. Mentre siguem “indissolubles”, continuarem sent un país ocupat.

Si actuéssim en conseqüència, els nostres diputats no haurien d’asseure’s a les Corts de Madrid. Caldria que els partits independentistes i/o sobiranistes s’ho plantegessin.

Mentre tant, som una pell de brau desencaixada, en una Europa que tampoc ens reconeix com a sobirans. D’acord, avui dia els estats cedeixen moltes parcel·les de sobirania, a nivell comunitari i de les finances globals. Però cedeixen sobirania perquè la tenen com a pròpia.

Podríem encaixar. Condicional. Podríem.

De brau i de falç, exposat a la llibreria del Raval, setembre 1999-desembre 2000. Fotografies de Josep M. Cortina.

De Brau i de Falç és, alhora, un homenatge a l'11 de setembre i a un dels símbols de la revolució d'octubre, sense la qual, d'igual manera que sense la revolució francesa, la revolta dels segadors o la dels remences, no seríem on som. En aquesta gran pell de brau hi ha una peça triangular escalena, irregular, incòmoda, que, en trencar totes les simetries, descalça els fonaments de l'immobilisme i del poder.

2010-09-07T14:37:00.000-07:00

15 postals de Xicago

De guiri per Barcelona, a guiri per Xicago.

I he canviat els absis del romànic per les sitges d’Indiana.

De Xicago potser me’n quedarà això. Un reflex:

O la racionalitat emmirallada de Van der Rohe.

Mai no hagués imaginat que jo hauria plagiat a en Frank Lloyd Wright!

Sort que d’Europa no en van importar el barroc!

Gràcies per la simplicitat.

I pels museus.

No, no és el museu d’art contemporani. És l’emblema del déu Xiva, de Cambodja.

Una ciutat cinc estils.

I l’encert d’acollir en Jaume Plensa.

I a mi, minúscul, reflectit en una copa,

o cercant la petja del temps en el paviment d'un pont,

i extassiant-me davant de l'affluent society, que ja questionava en Galbraith.

Fragments

2010-08-03T10:59:00.000-07:00

Continuo de guiri per Barcelona.
Barceló a Santa Mònica, i barroc (i un retall de romànic) al MNAC. Dues mirades.

Quants ulls mirant cap al cel (i cap enlloc). Em ve al cap John Lennon, Imagine there's no heaven.

Imagina’t que no hi ha cap cel.
I que van alçar els ulls en va.

Fent el guiri

2010-08-03T09:08:00.000-07:00

Primers d’agost a Barcelona té els seus encants. Guiri entre guiris, mires els racons de la ciutat amb ulls estranys i et fiques on no se t’hagués acudit mai.

Què hi faig jo al cambril de la Basílica de la Mercè? O, millor encara, què hi fa el Montilla aixoplugant-se al redós de la marededéu, veient-les venir. Consell del Baltasar, potser. Amb en Castells saltant per la popa, de segur que li farà falta.

2010-06-22T05:37:00.000-07:00

El Port de Badalona, cinc anys, i sense inaugurar

Aquest maig passat, el Port de Badalona ha fet cinc anys, però encara no s’ha inaugurat mai, fora d’una minsa jornada de portes obertes, no fos que en examinar les entranyes de les aus, els auguris fossin de mal averany. Espero que el dia que el port s’acabi, això és, quan per fi es faci el canal, els auspicis ens donin millors presagis.

Mentre tant, us invito a donar un tomb pel port de Badalona al pic del migdia solar (14 h.), aquests dies del solstici d’estiu, per contemplar l’ombra que projecta L’Estel de la Marina aquests dies de l’any.

Just aquests dies, l'ombra dels tres pals evoca el logotip del Port de Badalona, i el gran cub inclinat d’acer vol suggerir el buc d’un llagut de vela llatina estavellat contra els esculls, però que encara s'alça altiu per dibuixar un estel amb l’ombra dels seus pals.

Podeu veure’n més detalls a http://www.oriolrius.net/ .

Als esculls encallat,
el llagut desarborat,
esquinçada la vela llatina,
encara s'alça altiu.
De pal i antena l'ombra,
just al llindar de l'estiu,
quan l'astre menys declina,
sobre la coberta descriu:
l'Estel de la Marina.

O.R. maig del 2005

2010-06-17T16:02:00.000-07:00

6 postals d’estiu

A Ca la Nati d’Albons ho tenen clar,

Serp d’estiu.

Si més no, al Transvaal encara aguanten...

Fa anys que ja estan global... (fàcil, sorry).

O sigui que més val...

llegeixi's crèdits a dojo i altres alegries...

Purgarem o no, vius o morts, sempre ens quedarà un record.

2010-06-03T02:58:00.000-07:00

La catedral submergida

Quan vam encarregar a l’artista polonès-americà, Frederick Abrams, l'escultura-vidriera per al Badalona Centre Internacional de Negocis titulada The Underground Cathedral i que forma part d’un gran projecte relacionat amb els metropolitans de les ciutats més grans del món http://www.undergroundcathedral.com/, poc imaginava jo que seria premonitòria.

L’estació de la línia 9 de la Salut s’enlaira (!) com una catedral invertida, transfigurant els inferns en objecte de desig. Aquesta sí que és la ‘catedral dels pobres’, el qualificatiu que s’havia aplicat a inicis del segle passat al temple de la Sagrada Família. Bé, ja no tant pobres. Pobres, pobres, els que han de suportar els improperis i els rebuigs per part dels cavernaris i d’alguns amnèsics.

Clar que aquesta estació també ens pot fer venir a la memòria el metro estalinià de Moscou, no per fastuosa, sinó pel fet de trencar la tendència d’una certa gasiveria en la construcció de les estacions dels barris més senzills. Sense anar més lluny, el cas de l’estació de la línia 2 de la Pau, que comentaré un altre dia.

La meva admiració més gran per a l'arquitecte badaloní Alfons Soldevila que ha concebut i projectat aquesta catedral submergida.

2010-05-17T11:54:00.000-07:00

El cul no és ridí-cul

Fa quatre mesos l’arquitecte Òscar Tusquets feia unes reflexions sobre el disseny dels hospitals en el suplement Cultura/s de La Vanguardia (13.1.2010). En conjunt les seves consideracions em van semblar força encertades, però em van contrariar just en un punt en el qual, segons em diuen, també hi va incidir el programa Polònia, el dijous passat, parodiant el pas del rei d’Espanya per l’Hospital Clínic:

“...esta absurda batita con su ridículo estampadito azul celeste que le han obligado a endosarse. Batita invertida que le obliga a ir mostrando el culo a los visitantes. Última humillación, último diseño atormentante para quien está viviendo un momento tan delicado.”

És la bata, qui és ridícula, absurda i humiliant? És humiliant mostrar el cul, però no ho és pas mostrar el braç o la cara? És rídicul el nostre cos nu, la nostra primera i inalienable arquitectura, l'últim reducte dels que foren confinats en tants camps d'extermini quan volien 'humiliar-los' amb la nuesa!? Són humiliants les parts que hom ha anomenat absurdament ‘pudendes’, o estigmatitzat com a ‘vergonyes’?

No serà més aviat, que contràriament a la moral del conte del Rei nu, és precisament quan passeja nu que el rei (el del conte) mostra tota la seva reialesa?

Jo mai no m’he sentit ridícul ni humiliat perquè m’hagin pogut veure el cul en les meves repetides estades a la Vall d’Hebron (gairebé la meva tercera residència!). Comprenc que hi hagi qui reclami més cura de la intimitat, però també seria bo que anem canviant el xip de la visió que tenim del cos i la nuesa. Si ens despulléssim de la nostra mirada jansenista, potser no deixaríem de riure les gràcies del Toni Albà i del Jack Nicholson ensenyant el cul, però aquesta “última humillación” que ens evoca l’arquitecte seria menys turmentant.

I quin dolç turment la Venus de Badalona, deessa sense necessitat d’investidura!

2010-04-22T10:59:00.000-07:00

Ni sant ni jordi

Els sants ens assetgen de per tot, començant pel nostre propi nom. Pobles, carrers, patrons, escoles i hospitals, bancs de l’esperit sant, maresdedéus prêt-à-porter per cada tribu, muntanyes i valls.

Però Sant Jordi és un cas especial. Ni és sant, ni és jordi, ni és cristià.

Sant no, perquè no ha existit mai, com reconeix la mateixa església. ‘Jordi’ (‘georgós’, pagès) tampoc, perquè se’l representa com cavaller. Cristià tampoc, almenys d’origen, ja que, com tantes icones i imatges paganes, el cavaller que mata el drac o altra bèstia grossa ja campava pels nostres boscos i garrotxes en temps dels romans.

No cal anar gaire lluny, només treure el nas pel Museu d’Arqueologia de Barcelona i contemplar aquest curiós mosaic.

Ah, i de passada no us perdeu l’Oscil·lum, el pèndol, aquesta joia romana de la ciutat de Badalona, que podeu contemplar al "Jardí de Quint Licini", situat davant de l'ajuntament de Badalona. No us perdeu aquest lloc arqueològic, presentat de manera exquisida, i amb projeccions virtuals. La foto és una còpia, del dit Museu de Barcelona, que ha cedit l'original a Badalona, en préstec de llarga durada.

Dues àligues plantant-se cara. Bon moment polític, per a prendre’n lliçó.

Dos dofins abraçant-se per la cua. Tendres i amorosos. No és sant, ni jordi, però ens en queda la rosa.

2010-04-13T13:13:00.000-07:00

Reivindicar la República

El referèndum d’aprovació de la Constitució espanyola va ser, de fet, un forfait. Un paquet tancat, que molts vàrem acceptar com a mal menor, tot fos per passar pàgina i consolidar el soterrament del franquisme. Però ens hi van colar de tot, i així anem amb l’Estatut. I amb aquest Regne d’Espanya que no és regne, sinó estat, i aquest rei que no és rei, sinó cap d’estat, i aquest estat no confessional que encara és mig confessional, i aquesta dita nació espanyola que és un estat que s’imposa de forma excloent i tenalladora, sobre la nostra nació catalana...

I així vivim, instal·lats en una perversió semàntica, conceptual i jurídica, i hem deixat de reivindicar amb força la racionalitat republicana. La república, com a forma de govern. El republicanisme federal, com estadi intermedi (o final), per al desenvolupament de l’estat de la nació catalana.

Hauríem d’elevar el 14 d’abril, la celebració del dia de la república, la reivindicació de la república com a forma genuïna de la democràcia, a un nivell quasi tant alt com l’onze de setembre.

Fa tres anys, quan l’ajuntament d’El Masnou em va encarregar una escultura per a la plaça de la República, vaig voler plasmar, amb aquestes quatre columnes retorçades, una nació turmentada, oprimida, que no es pot desenvolupar amb plenitud i llibertat de decisió.

I amb la trilogia de cercles, a més d enyorar els colors de la bandera republicana, vaig voler representar els valors paradigmàtics de la revolució francesa: la llibertat, la igualtat i la fraternitat.

2010-03-15T06:29:00.000-07:00

CAVE NÚÑEZ

Cave canem, cuita amb el gos, advertien els romans, estacant un gos a la porta.

No m’espanta el gos de pedra, sinó el seu amo. Destrossades mil cantonades de Barcelona, ara li faltava aquesta, la més entranyable.

Després d’anys de deixadesa i despreocupació, NN ha aparegut com el salvador i se li han fet mil reverències i la farina ben plana per reconvertir La Rotonda en un edifici d’oficines de 12.500 m2, incrustant-lo en una enorme pantalla respatllera que trencaria tot sentit de la proporció i de l’entorn, convertint La Rotonda en una façana postissa, falsa, bibelot, sense cel blau i sense aire.

Mireu Can Serra, a la nit, per exemple. La façana de darrera no es resigna a emmarcar-la, l’engoleix amb les seves llums. O l’Hotel Claris, que redueix a simple motllura l’edifici noble.

És l’arquitectura de l’aparença, la ciutat parc-temàtic, la privatització de les icones que la ciutat s’ha anat fent seves al llarg dels anys.

I això amb el bene placet de l’ajuntament que n’ha aprovat el pla urbanístic que modifica radicalment la volumetria establerta pel Pla General Metropolità.

Ara, creades les expectatives de negoci, reconduir aquest nyap cap a un edifici cultural, un Centre Internacional del Modernisme com proposa la Plataforma per la Rotonda, per exemple, ens pot costar la intemerata, però més ens costarà si se li aprova el projecte d’obres.

Mals temps per l’estètica i la lírica. Xoquem amb la propietat privada. Amb la forma actual perversa d’entendre-la. Cal posar sobre la taula la funció pública de la propietat privada, quan es concerneixen béns que han passat a formar part del paisatge de la ciutat, de la seva iconografia, dels seu sentiment i estima.

I això implica molta més exigència en les condicions urbanístiques relatives a aquests béns. Sento pensar i dir que en el meu ajuntament, en el districte 5, algú s’ha equivocat posant les coses massa fàcils (el Pla urbanístic aprovat incompleix les prescripcions que determina el Pla Especial del Patrimoni Arquitectònic i Catàleg del districte), i que cal corregir-ho amb el menor cost possible per a la ciutat, ara que encara no s’ha concedit la llicència d’obres.

2010-02-18T13:26:00.000-08:00

Ancorats en la nostàlgia, desdenyem els tresors nous

Fa dies que volia fer una pizellada sobre la desnaturalització que s’ha infligit al Palau Municipal d’Esports de Badalona cobrint amb grans lones publicitàries gran part de la galeria que el circumda. Cobrir la galeria trenca tota l’estètica exterior de l’edifici. Una estètica que recorda(-va) les precioses galeries superiors, tant característiques, del gòtic català.

Ens hem venut l’estètica d’un dels millors tresors de Badalona per quatre monedes de publicitat que no crec pas que resolguin gens el desgavell econòmic de La Penya.

No eixugarem els dèficits amb aquestes pancartes arrossinades i plenes de pols, on jo de ser empresari mai no m’hi anunciaria, per descrèdit. I, en canvi, arruïnarem una de les joies més precioses (que no preuades) de la ciutat, els arquitectes de la qual, Esteve Bonell i Francesc Rius, foren distingits amb el premi Mies van der Rohe, el 1992.

Em sobta molt no haver llegit ni sentit cap queixa al respecte. D’igual manera que em va entristir, no diré sorprendre, que el Palau no figurés en cap dels llocs més destacats de la votació popular dels 7 tresors de Badalona. Dic que no em va sorprendre, perquè la nostàlgia és com una mala herba que tot ho envaeix i no deix créixer ni apreciar les plantes més delicades.

La modernitat va quedar renyida amb els tresors. Puc entendre fins un cert punt que el Palau Municipal d’Esports, o la preciosa “catedral interior” del BCIN, o l’arranjament com a biblioteca de Can Casacuberta... no figuressin en els set primers llocs, però que no apareguessin en lloc rellevant o ni tan sols hi figuressin, denota, al meu entendre, un escorament cap a posicions poc modernes i atrevides, poc obertes a la creació i al món contemporani.

¿Quan, la nostra ciutat podrà declamar el sonet més recitat de “De sol i de dol” de J.V. Foix “M’encanta el nou i m’enamora el vell”!?. De moment sembla que ens hem quedat amb el dol.

I, damunt de tot això, alguns elements estan en un estat lamentable.

2010-02-10T06:30:00.000-08:00

La miro cara a cara, la mort

Això és un diari obert i avui em toca despullar-me i paralar de sentiments i creences. Aquest febrer malastruc, la senyora de la dalla la té molt esmolada i s’està emportant parents i persones molt pròximes. Quan jo tenia dinou anys, l’edat de fer cançons i dir les coses pel seu nom, vaig fer una cançó que resava: No em digueu que l’heu vista, la mort, sota el carro cobert de flors, no li tanqueu els ulls, mireu-la cara a cara...

Odio els eufemismes. Finat, traspassat, desaparegut per evitar dir mort. El cos, per evitar dir cadàver. Catà verum. Contra l’aparença del que sembla ver, d’estar viu. Deu ser això la mort, mudar la pell de l’aparença. Culminar, acabar el ser. Sovint un truncament. De vegades esperat, molt sovint, sobtat, sempre com un furt. Sempre un cop de puny pels vius.

Pels que creiem en el que veiem, tal vegada ens costa més acceptar-la, la mort, així de crua i aspra, definitiva, terrenal. I malgrat tot, abraçar-la. I malgrat abraçar-la, plorar. Plorar per no poder creure, i per creure que el regne de les esperances comença i acaba en el nostre cap. I malgrat plorar, amb els ulls enterbolits, tornar al bell mig de la plaça, que llu el sol i el tamborí ens crida a la dansa, ara amb tonades tristes, ara amb sons de festa.

O.R Parany al vent -home

fusta DM i cordil50 x 60 x 60 cm -1997

Què tenen les places que no tenen els camins,

que inviten a la festa?

Al mig de la plaça he parat un parany
al vent,
i, en teixir-ne l'embull de cordes,
jo mateix hi he quedat atrapat.

¿No és parany, també, el sol de festa,
o la mirada encisadora que no cessa
de captivar-me
sense xarxa ni engany?

Si defujo el seu mirar, m'encercla el vent.
Si encalço el vent, m'embriaguen
els sons de festa i m'enredo
en mon parany. I així em trobo, esclau i llibert alhora,
en aquesta plaça immensa,
que em fa sentir tan familiar
com estrany.

O.R., 1997

2010-01-27T09:35:00.000-08:00

Plany per una trena

Avui he acabat de trenar una trena de ferro, filferro rovellat, com la memòria, com la compassió, la vergonya. ¿Heu trenat mai els cabells suaus d’una germana o altra dona? Sabeu com n’és de tendre i sedós el seu tacte? N’heu flairat mai l’olor d’espígol? No se us ha extraviat la mirada en l’embull de dits i cabells daurats?

Res d’això he sentit en trenar el filferro, aspre, inert i mut. Només un plor trencat, que m’ennuega encara, en picar aquest escrit, borroses les tecles.

Un plor per les trenes descabellades al camp d’Auschitz-Birkenau. I un retret per no haver-ne après la lliçó, 65 anys després que els soldats soviètics, un 27 de gener com avui, passessin per sota l’esperpèntic arc triomfal hitlerià de l’”Arbeit macht frei”, del “treball ens fa lliures”. Un retret per tots, per nosaltres, però molt especialment per aquells hereus de la tragèdia que, afectats per la síndrome del maltractador, no s’aturen en l'ocupació de les terres palestines (http://www.breakdownthewalls.net/).

Només la memòria ens farà lliures. I el treball utòpic de persones com l’israelià Daniel Barenboim que acaba d’acceptar la nacionalitat palestina. La seva fundació, creada conjuntament amb el finat Edward Said (Fundació Barenboim-Said), impulsa un treball col·lectiu entre músics palestins i israelians, i és una eina molt valuosa per esborrar odis i acostar pobles.

Volia fer una aportació econòmica a aquesta fundació posant a subhasta aquesta trena, però com que aquella ja compta amb força suports, destinaré la donació (si algú s’hi anima) a l’Associació Música Esperança, que persegueix objectius semblants tal com vaig glossar fa uns dies en aquest bloc. Els interessats podeu fer ofertes a partir de 250 € a o.riuscamps@gmail.com. Aprofito per agrair les aportacions molt estimades fetes a aquesta Associació, arrel de la crida que vaig fer en la glossa mencionada.

Miro la imatge de la trena penjada a la paret del meu terrat i em pregunto si de la trena de cabells daurats només ens queda aquesta ombra que adés sembla apropar-se'ns acusadorament, adés allunyar-se, evanescent com la memòria.

Queridos amigos, les pido que miren este trabajo de Oriol, nuestro socio colaborador y tesorero. Debemos agradecer esta iniciativa con todas las fuerzas que nos otorga este ideal del cual estamos "prendidos" como con esa Trenza que es imposible de cortar. Les comento también que por lo que dice la nota que acompaña las imágenes y para informarles, que esa iniciativa de una Orquesta de Judíos y Palestinos que creó Barenboim, es también de Música Esperanza, la cual en este caso se llama Orquesta por la Paz. Fue una iniciativa de Miguel Angel Estrella en 1988, aunque recién se pudo materializar en 1998, la cual ha realizado varias giras mundiales. Bueno,lo dicho: muchas gracias Oriol por esta iniciativa y en definitiva gracias por ser como sos!

Alejandro

Gràcies per compartir aquests pensaments. Va bé sortir un moment de la nostra petita rutina i misèries cotidianes per portar el pensament mésenllà, on les trenes són de ferro.

A les 9 del matí llegir que els treball ens fa lliures és com un mastegot... Que si el treball et fa lliure, que si el treball dignifica, que si patatim, que si patatam... tot plegat una colla de protestants camuflats de catòlics. El treball és un càstig i a més a més diví, fixa't tu, què hi posa a la primera pàgina del primer llibre, més clar aigua, i un cop ho tens clar doncs a treballar, ves quin remei.

F.
Això de la trena es molt interessant!!! Pel que significa de xarxa!!! Anims

D.
Hola, efectivament sí. Fins a mi que sóc de sentiments una tant durs ha arribat aquest lament que transmets des de....diria una part molt profunda de tu. Enhorabona!. Si era això el que volies crear perquè ho has assolit. Gràcies per tot. Salut.
Jp.
Cada correu teu es una joia, des del primer que vull dir-te alguna cosa però davant de la pàgina en blanc, em quedo muda. M'agradaria poder expressar amb paraules totes les emociones que sento amb les teves comunicacions, però no hi estic avesada i no me'n surto de poder-ho plasmar..., Avui he decidit que, si mes no, et feia arribar el meu agraïment per aquestes joies i també els meus millors desitjos per aquesta nova etapa que has començat i que et permetrà dedicar-te de ple a allò que tota la teva vida més has desitjat,..... 'deixar anar la teva inspiració sense 'agobios', ....que no són bons per la salut¡¡¡¡. Una abraçada, molta sort en aquesta nova etapa i fins aviat.
Carme

2010-01-14T02:04:00.000-08:00

Un petit regust amarg en els 10 anys molt fructífers de TVB

Els 10 anys de Televisió de Badalona ens omplen d'un merescut orgull. Poques ciutats del nostre nivell han aconseguit donar fesomia pròpia a un mitjà tan complex i esquerp com és una televisió local. A tots els que l’han feta possible, els desitjo molta gràcia i un carme esplendorós. Als fundadors, i als que han pilotat el timó en els últims anys -en Jordi Soler i en Josep Montornés- cadascú amb les seves diferents aportacions: el risc i coratge dels pioners, la rauxa i l’empenta d’en Jordi, l’organització i el capteniment d’en Titus.

I com que la dolçor es paladeja millor amb un petit contrast d’amargor, deixeu-me fer públic un retret que en privat ja vinc fent des de fa uns anys: Badalona Comunicació, la societat que gestiona i empeny la Televisió de Badalona, va instituir i dur a terme durant una colla d’anys els Premis Badalona Comunicació que s’atorgaren a personalitats molt rellevants dels mitjans de comunicació. La Júlia Otero, l’any 2001, l’Iñaki Gabilondo (2002), en Carles Francino (2003), la Maruja Torres (2004) i en Josep Maria Espinàs (2005) foren honorats amb el Premi Badalona Comunicació, alhora que ells mateixos ens honoraren a nosaltres amb les seves paraules i la seva presència.

Aquests premis, acompanyats d’un raïm potser excessiu de premis menors, d’escala més local, però, precisament per això, també molt escaients, es lliuraren en el marc de sengles actes molt festius i originals, al Teatre Zorrilla, i van tenir gran aplaudiment i acceptació.

S’argüiren raons diverses, de pressupost i disponibilitat de personal, principalment, per posposar d’un any a l’altre i finalment enterrar aquesta encomiable iniciativa. Però entenc que amb aquest o amb un nou format, un sopar-col·loqui en el marc esplèndid del BCIN, per exemple, amb els protagonistes més destacats dels mitjans de comunicació i de la cultura de Badalona i l’entorn metropolità, aquests premis haurien d’haver tingut continuïtat. Potser no caldria mantenir tots els altres premis menors que els acompanyaven, sinó una selecció, però el que cal dir ben alt és que una ciutat com Badalona no es pot permetre la inconsistència i l'erosió de credibilitat cultural d'iniciar i enterrar premis, sense més, ni tan sols una explicació, com qui encén i apaga una cigarreta. I menys, encara, quan es disposa a sortir al balcó de la Capitalitat de la Cultura per lluir els seus millors vestits.

Deixar decaure els premis és una gran desconsideració envers els premiats. Venim a dir-los-hi: el reconeixement que us vam fer ja no té valor, ja no ens importa ni ens el creiem, l’enaltiment dels valors que vam premiar ja no és una prioritat per a nosaltres. Si us haig de ser sincer, també jo personalment em sento una mica decebut. Potser m’havia arribat a creure que la ciutat s’havia fet pròpia la figura de Sísif, la tossuderia de Sísif, la voluntat indoblegable d’aquest Sísif que vaig modelar com a símbol d’aquest premi (http://www.oriolrius.net/), aquest Sísif que una i altra vegada es torna a alçar, i remunta la muntanya amb la roca a l’esquena, com si no li importés el càstig dels déus. Lamentablement, d’aquest mite només ens quedarà la component tràgica.

No pararé d’insistir, com he fet en el marc de les converses entorn de la Capitalitat cultural, que de premis, pocs, selectes, ben relacionats amb els atots principals de la ciutat, i mai no deixar-los decaure. La ciutat que no manté els seus premis és una ciutat sense nord, que navega d’ací d’allà, que es menysprea a sí mateixa, com també quan, de bracet amb el Col·legi d’Arquitectes, es va instituir, no fa pas gaire, el premi d’arquitectura Joan Amigó (que al seu torn venia a donar certa continuïtat al Premi d’Arquitectura de Badalona dirigit als promotors d’obra), i se’l va abandonar a la cuneta en el primer revolt!

2010-01-05T03:16:00.000-08:00

UN 2010 PER A CONSTRUIR ESPERANCES...

... i obrir nous camins a aquest col·lectiu de nens i nenes que participen en el projecte Música Esperança al servei dels drets de l’home, la pau i la joventut (*).

Un grup de músics de Barcelona, Badalona i entorns, impulsat per Alejandro Civilotti, professor del Conservatori de Badalona, està realitzant aquest projecte, ja per segon any, en una escola del barri del Besòs, seguint les passes de moviments similars que s’estenen per tota l’Amèrica Llatina, i que han donat grans fruits com la Jove Orquestra de Venezuela Simón Bolívar que dirigeix Gustavo Dudamel, ell mateix sorgit d’aquests moviments.

El meu gra d’arena dins d’aquest projecte és molt petit, al costat del treball abnegat i difícil que fan els demés companys, però com que consisteix precisament en la tasca de tresorer, permeteu-me que us deixi el número del compte corrent de l’Associació Música Esperança, per si voleu participar en la construcció d’esperances i musicar realitats. Així començareu l’any perdent llast tal com fan els navegants per capejar el temporal, i estareu en millors condicions :-) per fer front a la crisi.

Triodos Bank. C/c Associació Música Esperança,

1491 0001 21 0010008720

Ah, i com cada any, us desitjo els millors auguris amb una obra meva nova.

Sons de la flor de lotus us invita a percutir i descabdellar les harmonies que s’amaguen dintre dels set plats.

* Música Esperança treballa per motivar i promocionar socialment els col·lectius més desfavorits, a través de l’aprenentatge i l a pràctica col·lectiva de la música. Aquest moviment fou creat per Miguel Ángel Estrella el 1982, després d’haver estat segrestat per la dictadura argentina a l’Uruguai des de 1977 fins el 1980.

I ara, l'Escorxador

2009-12-18T10:21:00.000-08:00

Enhorabona pel Museu del Còmic a la CACI. Enhorabona per haver aconseguit fer bascular, sigui per una vegada, l’endegament de nous equipaments metropolitans cap a Badalona.

I ara, cal anar per l’Escorxador, convertir-lo en un gran referent i un gran taller d’artistes plàstics i visuals. I no hauríem de trigar tant com amb la fins ara malaurada CACI (creuem els dits, que estigui ben conjurat el malefici!).

No trigar vol dir començar ben aviat, tan bon punt les obres del Metro deixin ben arranjat tot el recinte dels cinc o sis edificis.

No trigar vol dir començar per un programa pilot, creant un espai d’activitats creatives en un dels edificis grans, i adequant l’edifici d’entrada, amb la seva meravellosa claraboia, per tal que pugui acollir una sala d’exposicions.

No trigar vol dir confiar la instal·lació provisional a un comissariat col·legiat, integrat per quatre o cinc iniciatives privades lligades a les arts plàstiques i visuals, per tal que es faci càrrec d’aquest aprofitament pilot.

Aquest espai d’activitats creatives visuals es potenciarà en gran manera per la proximitat dels espais creats en l’àmbit de l’estació del metro, i que, segons sembla, es destinaran a joves músics i grups de música moderna.

Aquest proposta no es contradiu amb les gestions que es duen a terme davant de la Generalitat per tal que l’Escorxador formi part del Pla d’Equipaments Culturals de Catalunya, sinó que les potencia i reforça.

I la inversió? Digueu-me utòpic, però Madrid, amb un pressupost contingut, ha convertit el seu “Matadero” en un centre d’art molt interessant, conservant, tal qual, les parets cremades i escrostonades!

També ens qualificaven d’utòpics a en Xavier Valls (amic d’enyorosa i dolguda memòria) i altres, quan el 1978 vam fer la campanya de Salvem Santa Coloma. Jo hi vaig treballar amb una exposició fotogràfica dels edificis i indrets que calia preservar. D’allà va néixer la recuperació de la Torre Balldovina, de Can Roig i Torres, de Can Peixauet...

L’important és començar, amb un projecte modest i ben acotat. De grans projectes, els inferns dels arxius municipals en són plens. Sense anar més lluny, la Ciutat de la Música que s’havia projectat per a l’Escorxador, ha quedat reduïda a un profund i eloqüent silenci.

Ironies del calendari, aquests dies podeu veure al MACBA l’exposició, una mica fetitxista, de la partitura per a piano 4’33” de John Cage, 4 minuts trenta-tres segons de silenci. Que fàcil que és tocar el piano i fer grans projectes!

Benvinguts... ...a la carretera

2009-12-02T02:43:00.000-08:00

Que s’obrin noves botigues al centre de Badalona sempre és una bona notícia, i que la botiga nova tingui un cert caràcter de ‘comerç de compra compulsiva’, com pot ser Imaginàrium, també ho trobo positiu pel que fa a l’impuls del comerç local. Ens indica que, a pesar del tràfec que suporta la carretera, hi ha certa confiança que la gent passegi, badi, flanegi, bulevardegi i compri.

Fa temps que no em trec del cap per què no fem com Granollers, que ha convertit l’antiga carretera en una gran zona de vianants durant les hores més comercials de la jornada, transformant el centre de la ciutat en un potent “Centre Comercial a cel obert”. M’atreviria a dir que hi ha poques actuacions que puguin aportar un resultat tant gran per a la ciutat amb tan poca inversió municipal.

Una ciutat com Badalona necessita un centre econòmic i comercial potent si no vol ser arraconada a la tercera divisió per altres ciutats menors com Mataró, que sí que ha cregut en la importància estratègica de reforçar el centre per tal de potenciar el seu atractiu comercial. Fer del tram comprès entre Martí Pujol i el carrer Sant Pau, tocant a Prim, una gran zona a peu pla, sense voreres, que s’assembli més a un passeig o un saló que no pas a una carretera, potenciaria enormement la transformació i creació de nous comerços i reforçaria enormement l’atractiu local i comarcal dels tradicionals carrers de Mar i Cueta... Doneu-vos un tomb per Figueres, per Olot, per Terrassa... i apreciareu la força dels carrers petits quan estan vertebrats per un eix potent.

Crec que valdria la pena posar fil a l’agulla en aquest tema, no sigui que esperant el Godot del Corte Inglés ens quedem sense bous i sense esquelles.

Lògicament vianantitzar el centre comporta talls temporals prolongats de la circulació durant el dia, que caldrà desviar per un tram de la Via Augusta en doble circulació, sobretot mentre no disposem del lateral nord de l’autopista. Però, al meu paper, és força factible, vista l’experiència exitosa de les desviacions per les obres del metro.

També caldrà instrumentar l’accés als aparcaments i necessitats de càrrega-descàrrega, col·legis... dels carrers situats per sota de Francesc Layret. Sembla que hi ha un equip de treball sobre mobilitat que està estudiant aquest tema.

El senyor Martínez Camino desenterra la destral del pecat

2009-11-17T05:27:00.000-08:00

En el seu al·legat contra la nova regulació espanyola de l’avortament, el senyor Juan Antonio Martínez Camino, portaveu dels bisbes espanyols, ens ha transportat als temps tenebrosos de l’anatema i l’heretgia, de l’excomunió i de la inquisició sobre les conductes. Desenterrar el llenguatge de la por i de la condemna, dels pecats mortals públics i de la excomunió, i fer-ho en referència a l’exercici del vot dels diputats al Congrés, no solament és un acte d’ingerència de l’església espanyola en l’àmbit dels poders civils, sinó també un gran obstacle envers els qui reclamem una lectura més oberta de les religions, més dialogant amb els no creients, allunyada de fonamentalismes i nous talibans.

Quien apoye, vote o promueva esta ley está en pecado mortal público y no puede ser admitido a la sagrada comunión.

Parodiant en Groucho Marx, no m’agradaria pertànyer a una societat que promogui aquestes exclosions, i tingui els senyors Camino i Pinochet en les seves files.

Quan jo tenia dotze tendres anys, un capellà de la Conreria, aquí a prop de Badalona, em va infondre tanta por per aquests ditjosos pecats mortals, i em va fer sentir tanta culpabilitat d'haver pecat mortalment mirant de fit a fit els pits exuberants d'una barmann americana de la Fira de Mostres, que, en sortir a fora del seu despatx, les rajoles es movien sota els meus peus, i el terra tremolava i semblava obrir-se sobre l’avern. No vull ni imaginar què m'hagués passat si li hagués confessat el meu suport a aquesta nova regulació de la interrupció voluntària de l'embaràs!

Ara sento molta pena per un cristianisme totalment desfigurat, que tot i no combregar-hi, estimo i aprecio profundament. O potser, en el fons, hi combrego més que molts afiliats. No diguem ja que el catòlic Pinochet, que per cert, mai no va ser excomunicat, és a dir exclòs de la comunitat cristiana catòlica.

l'orgullosa persistència dels murs

2009-11-05T03:35:00.000-08:00

Han passat vint anys de la caiguda del mur de Berlín, i altres murs n'han pres el relleu.

Sento el mur israelià que esquartera Palestina com un cop de mall a la meva consciència. Perquè formo part d’una consciència col·lectiva europea que de facto ho està tolerant.

No sé si el meu desig o clam d’Ensorrem els murs amb què he titulat algunes de les meves escultures és prou veraç i sincer (http://www.breakdownthewalls.net/). En el fons, en el dia a dia, ens agraden els murs. Ens sentim orgullosos del seu orgull. O, si més no, gaudim de la seva existència, de ser europeus, benestants occidentals, homes del nord, cultes i feliços.

Quant menor és la nostra riquesa personal, més necessitat tenim de l’exclusió. Ho sap bé la publicitat, que se’ns adreça amb allò que més ens afalaga: cotxes exclusius, escoles exclusives, habitatges, barris, restaurants, rellotges i vestits exclusius..., i així fins a l’esperpèntica dimensió de l’esquela.